This is Gregory Peck

Mai no he estat mitòmana ni he admirat ningú per damunt de les meves (o seves) possibilitats, ni per damunt del sentit comú.

Dit això, la mort de l’escriptora Harper Lee, autora de “Matar un rossinyol”, em porta al cap la memòria d’una de les converses telefòniques més curtes i al mateix temps intenses que recordo haver mantingut mai.

Escoltar la veu, que et parla a tu directament, d’una llegenda del setè art, de l’actor que ha posat cos i ànima, i veu, a un dels teus més estimats personatges masculins de ficció, és un petit regal que tu i només tu aprecies de debò. I ho dic sense atorgar-li cap significat ocult ni místic ni clarivident. Gregory Peck. Si. De fet, vaig conèixer la seva filla i el seu nét, que es diu Harper, en honor de Harper Lee.

image

A ella, a Harper Lee, li devem la inocència que ens fa veure el món amb ulls de nen, de nena, d’Scott Finch. Li devem també l’empatia que ens porta a buscar el millor de cadascú i la curiositat que ens ajuda a apreciar la riquesa de la diferència.

El cinisme, la ironia, l’arrogància, la hipocresia i la superficialitat són el contrapunt literari del seu amic d’infantesa. El gran music de les paraules, Truman Capote. Tan lluny i tan a prop l’un de l’altre, els dos m’han ensenyat a mirar i a veure el món amb els meus propis ulls.

Crònica d’una mort anunciada

La vida de la diputada de JxS Muriel Casals fa dies que és va acabar. Oficialment ha viscut fins vora l’1 de la matinada del 14 de febrer, però la seva mort ja es passejava molt abans per davant dels nostres nassos. Majestuosa, victoriosa, tranquila. Tots la véiem però ningú no deia res, com si el silenci i la negació tinguessin cap possibilitat davant una de les poques veritats, potser l’única, que li donen sentit a la vida.

La mort de la Muriel Casals ha estat un elefant a la sala, impossible d’ignorar, però del qual ningú n’ha parlat obertament fins als penúltims sospirs.

Les informacions, si bé poc rigoroses, que ens van avançar unes hores l’adéu final no em semblen tan greus. Estava clínicament morta. Estava morta. Però la mort és tabú avui dia a casa nostra i ens fa por pronunciar aquestes quatre lletres. No fos cas que si en parlem massa, de la mort, deixéssim de ser immortals.

image

Zorras

It is a truth universally acknowledged, como diría Jane Austen, que muchas mujeres en edad casadera renuncian a la comodidad en favor de la estética. Afirman sin complejos que ambos conceptos están absoluta y fatídicamente reñidos entre sí. Vinculan la comodidad con el feminismo y el feminismo con lo antifemenino.

Más que integrarse prefieren diluirse entre las masas de la mediocridad, sin atreverse a cruzar el umbral de su propia personalidad. Critican las faldas demasiado cortas de las otras y se empeñan en seguir los cánones de mujer decente y sumisa ideados por mentes masculinas demasiado confusas e inseguras sobre su propia masculinidad como para apreciar la esencia del eterno femenino.

Fueron niñas de pelo largo que cumplieron con las expectativas de madres y abuelas al pedir el disfraz de princesa (aunque secretamente desearan el de zombi).

Ahora son mujeres jóvenes que ya no se disfrazan de princesa decente. Tampoco de zombi. Ellos tampoco. Ellos van de mujer o de nada. Ellas van de Olivia Newton John en Grease. Sacan pecho, su lado más sexy y encuentran el motivo ideal y la ropa prohibida.

El Carnaval es para esas mujeres jóvenes como la noche de Belle de Jour lo es para Catherine Denueve. Cómo van a vestirse de oveja pudiendo hacerlo de zorra? Y para nada es un insulto. Reivindico el derecho y el placer de toda mujer a sacar la zorra que lleva dentro. Aunque no debería ser necesario esperar a Carnaval, digo yo.