NO

La padrina sempre tenia un NO a la boca. Sempre tenia un NO per a tothom. Per als de casa, vull dir, i també, per als pocs de fora que realment apreciava. Un NO a la hipocresia. Un NO a la falsa modèstia. Un NO a la ignorància. Un NO al xantatge. Un NO als capellans.

Recordo amb molta tendresa quan vam comprar el primer comandament a distància de la televisió del menjador i la padrina es va emprenyar com una mona. Li va durar una setmana. Una setmana sencera en què se n’anava a una altra habitació on teníem la tele vella, en blanc i negre, a mirar els seus programes preferits. I si calia canviar de canal, s’aixecava de la cadira.

Però aquest va ser un NO de sucre, un NO orgullós i reticent al canvi. Un NO que als meus ulls la va fer millor i més humana. La dosi ideal de vulnerabilitat per tota aquella fortalesa que a la vegada m’atemoria i m’omplia d’admiració. Perquè la padrina Júlia tenia caràcter, o sigui, mal caràcter, segons els estàndards actuals. Mai no ens va dedicar falsos elogis ni petons gratuïts. Però d’ella vaig aprendre a dir “NO perquè estimo”.

I quina millor prova d’amor i valentia que plantar a la Justícia militar. La padrina, amb vint i pocs anys, va negar-se a pagar la multa per treure el padrí (amb qui s’acabava de casar) de la presó, en plena Guerra Civil. Deia “mentre no pagui, el mantindran viu”. No va pagar i va viure.

Les comparacions són odioses però se’m fa inevitable pensar amb la situació actual, especialment arran d’una frase recent de la Dolors Bassa “… Et solidaritzes amb el teu poble que es el que t’ha de treure d’aquí”.

Els hem fallat.

I com m’agradaria escoltar la meva padrina renegar en silenci contra el Llarena i la mare que el va parir.

Anuncis

Aparences

Senyor A
El senyor A feia tard a la reunió. I no a qualsevol reunió: Era “la reunió”. També feia tard a esborrar-serevolts del gimnàs d’elit del qual havia estat pagant la quota durant anys. Sense esperar res a canvi.
En qualsevol cas, el patètic senyor A no parava de remugar el famós mantra “avui deixo de fumar” mentre intentava visualitzar l’horitzó del “passadís interminable” que comunicava la civilització, metafòricament parlant, amb la línia vermella. La del metro.Feia una pila d’anys que no corria tant, que no corria i punt, vaja. Això el cos ho nota. A més, el senyor A no estava acostumat a viatjar en transport públic. Tenia por. Sospitava de les mirades desafiants i sarcàstiques i arronsava el nas davant de tanta roba barata junta.

Caminava i corria, corria i caminava. Es dirigia cap a les andanes de l’L1 direcció Fondo, des d’on emprendria l’últim tram del trajecte que l’havia de portar a la destinació final: Les Glòries. “Abans d’acabar aquest calvari, hauré de superar el corredor de la mort”, va ironitzar en veu alta. Semblava un boig. Suat, despentinat, amb l’americana arrugada i parlant sol. En aquest estat lamentable es trobava quan va tenir lloc el curiós incident.

—Merda! Vigili per on passa vostè, home! —va exclamar el senyor B després de topar amb ell.

Senyor B
El senyor B era un individu despistat, grandot, amb cara de pocs amics i un cor, com sempre li deia la seva mare, que no li cabia al pit. “Potser si no et compressis les samarretes dues talles més petites, el cor t’ho agrairia” li havia dit un dia la seva exparella. “Com a mínim el meu cor. I els meus ulls”, havia afegit la dona. La molt porca l’havia deixat per un funcionari. De presons.

El senyor B no podia resistir la temptació de comprovar, unes cinquanta vegades al dia, si la porca s’havia connectat al WhatsApp. En això estava, amb el mòbil a la mà, mentre caminava pels concorreguts passadissos de l’estació de plaça Catalunya, en direcció a la línia verda, per anar fins a Vallcarca.

Va anar tot molt ràpid. El senyor A, transfigurat per la calor i l’esforç, va ensopegar i de manera accidental se li va llençar a sobre, — Merda! Vigili per on passa vostè, home! — va exclamar el senyor B després de topar amb aquell desconegut vestit d’Armani i cara de son (el senyor A).

El senyor B va continuar el seu trajecte sense mirar enrere. “Quin tio més friqui”, va pensar. De seguida va lligar caps. Se’n va adonar que aquell individu se li havia tirat al damunt, potser expressament. I si no havia estat casual… és que alguna cosa buscava. Es va palpar la butxaca on sempre duia la cartera. Res. Buida. Empty. Nothing. Rien de Rien. Ni rastre de la cartera.

El senyor A estava a punt de pujar al tren quan el senyor B, que havia tornat enrere, el va agafar pel coll de l’abric i amb cara assassina i veu imperativa va dir-li: —Dóna’m la cartera ara mateix! I el senyor A la hi va donar. Sense ni mirar-se -la, la cartera, el senyor B se la va guardar a la butxaca i va tocar el dos.

“Pròxima parada: Fontana” deien per megafonia quan el senyor B es va adonar que la porca li estava escrivint un missatge al WhatsApp:
Porca: “Deixa de perseguir-me. Oblida’t de mi. Sé que vas ser tu qui ahir em va obrir l’armariet del gimnàs. Et vas deixar la cartera”.

Mentre, a l’andana de la línia vermella, direcció Fondo, atònit i esfereït, el senyor A feia deu minuts que lluitava per reprimir les llàgrimes que li emboiraven els ulls. Era l’estampa d’un home

derrotat.

I sense cartera.

Benvolgut amic

T’escric aquestes línies després de saber l’última resolució del Suprem, que m’ha tornat a encongir el cor. La desesperança ens venç, em venç. Des d’aquí fora tot se veu molt negre. Fins i tot hem arribat a parlar de política i de mamelles sense ruboritzar-nos. Està clar que estem fatal, i que els nostres polítics seran sempre nostres. I els nostres presos polítics, també.

Ja veus, el país està molt pitjor del que sembla, si és possible. Qui diu el país, diu els set milions de catalans i catalanes afectats per la síndrome de “The walking dead”. Ara mateix, que sóc al metro, les mirades buides, cansades i distants que no em veuen em fan sentir immensament sola.

Però hi ha trajectes en aquesta vida que una persona ha d’emprendre sola. I en aquest vagó, tot i que està ple de passatgers, jo hi viatjo sola. Sola amb mi mateixa fins que arribi a l’epicentre de la meva consciència vital. Vull recuperar l’optimisme, la il·lusió, la innocència i la confiança amb la justícia. Vull oblidar la misèria i la crueltat exhibida i encoratjada des de l’espanyolisme. El que no vull oblidar és que tant els uns com els altres, del primer al darrer, posen per davant els interessos dels partits als drets de les persones. Persones amb ànima i amb cicatrius que costarà de tancar.

Rodejada de zombis i sola. Em sento impotent i a la vegada important davant d’aquest paper ple de gargots i de frases inconnexes. Frustració. Això és el que em consumeix. Com hem pogut acabar en aquesta gàbia? No tu. La nostra gàbia, la dels a qui encara se’ns permet utilitzar el mòbil i alimentem la fantasia que som lliures. Com hem pogut permetre que us utilitzin d’ostatges? Deu ser que els zombis no tenen ànima ni cicatrius obertes.

Avui hi ha una altra manifestació. Una altra manifestació de zombis. Una manifestació pacífica i multitudinària en què milers de zombis participaran per demanar la llibertat dels presos polítics. Donarà la volta al món i tu la veuràs per la televisió en algun racó del mòdul 8, esperançat. No perdis l’esperança, tu no. L’esperança és una cosa amb plomes que mai ens demana res a canvi. L’esperança que algun dia deixarem de ser zombis i ens tornarà a bategar el cor. L’esperança que ben aviat deixarem d’escriure cartes a Soto del Real.