Categoria: Igualtat

Being John Malkovich

Metafòricament i literalment parlant, la majoria de nosaltres som uns impostors. Igual que titelles entre mans i ombres en un teatre de Praga, nosaltres, els postissos, recreem la il·lusió òptica i mental que som humans reduïts a autòmats.

Contradiccions. Em sento atrapada entre les múltiples i innecessàries capes de la meva metaexistència. Em pregunto si l’autenticitat té el dret i l’obligació de reclamar el seu tro davant els aparents intents de suplantar-nos  la identitat.

Què trist, fàcil i indigne seria ara per a mi cedir davant dels “arguments” malignes i convincents dels mestres titellaires . El seu art no coneix fronteres. Les seves mans són expertes en la manipulació de la nostra ment i dels nostres actes.

No. No he cedit. Només ho faig veure. “Penso, doncs existeixo”. Sóc un dona lliure i reivindico el dret al lliure pensament. Senyor Kaufman i senyor Jonze, jo no necessito, ni vull, ser John Malkovich.

El 21 de març és el Dia Internacional de la Marioneta. Una data  ideal per començar a tallar fils.

Anuncis

Les paraules fan mal

A vegades el meu fill fa comentaris que són cruels. Però el meu fill, que encara no té set anys, no és cruel de manera arbitrària. La seva crueltat, tot i que no puc dir que no sigui malintencionada, penso que sí que és indiscriminada. Gairebé. Possiblement només és mossega la llengua davant dels referents autoritaris que s’han guanyat el seu respecte o la seva por.

Que no converteixi aquestes opinions, ara salvatges i efímeres, en munició discrecional i capritxosa és sobretot la meva responsabilitat. I la del seu pare, evidentment. Tot i que ho sabem, massa sovint caiem en el parany socialment establert de disculpar més els insults que els cops. Però les paraules fan tant mal, o  més,  que les accions. 

Dit això, em pregunto on van fallar els pares (o responsables legals i morals) de l’opinadora Empar Moliner. No sé pas si en la intimitat té conductes físiques violentes, però després de llegir alguns dels seus articles d’opinió,  m’atreveixo a dir que ha fet de la violència verbal el seu passaport a la fama i modus vivendi.

L’última mostra n’ha estat la burla que ha emès per escrit al diari Ara sobre l’agressió sexual  patida per una dona, Maria Rovira. Una dona valenta que ha denunciat públicament la seva experiència, com a víctima, durant  i  després d’un acte de violència sexual, i ha posat l’accent en la poca sensibilitat, legal i emocional, rebuda per part de l’administració. 

El fet que Maria Rovira sigui de bona família i de la CUP no li perdonen, però dubto  que l’agressió sexual  tingués res a veure amb el seu color polític. No puc dir el mateix de l’agressió verbal,  en aquest cas escrita, que li  ha dedicat la Moliner. Una agressió molt més greu perquè insinua que darrere el relat hi ha una intencionalitat política i qüestiona la magnitud i genuïnitat de la seva vivència.

 I és que ja li dic jo al meu fill: “Les paraules fan mal”. Malauradament, estic convençuda que l’Empar Moliner ja ho sap això.