NO

La padrina sempre tenia un NO a la boca. Sempre tenia un NO per a tothom. Per als de casa, vull dir, i també, per als pocs de fora que realment apreciava. Un NO a la hipocresia. Un NO a la falsa modèstia. Un NO a la ignorància. Un NO al xantatge. Un NO als capellans.

Recordo amb molta tendresa quan vam comprar el primer comandament a distància de la televisió del menjador i la padrina es va emprenyar com una mona. Li va durar una setmana. Una setmana sencera en què se n’anava a una altra habitació on teníem la tele vella, en blanc i negre, a mirar els seus programes preferits. I si calia canviar de canal, s’aixecava de la cadira.

Però aquest va ser un NO de sucre, un NO orgullós i reticent al canvi. Un NO que als meus ulls la va fer millor i més humana. La dosi ideal de vulnerabilitat per tota aquella fortalesa que a la vegada m’atemoria i m’omplia d’admiració. Perquè la padrina Júlia tenia caràcter, o sigui, mal caràcter, segons els estàndards actuals. Mai no ens va dedicar falsos elogis ni petons gratuïts. Però d’ella vaig aprendre a dir “NO perquè estimo”.

I quina millor prova d’amor i valentia que plantar a la Justícia militar. La padrina, amb vint i pocs anys, va negar-se a pagar la multa per treure el padrí (amb qui s’acabava de casar) de la presó, en plena Guerra Civil. Deia “mentre no pagui, el mantindran viu”. No va pagar i va viure.

Les comparacions són odioses però se’m fa inevitable pensar amb la situació actual, especialment arran d’una frase recent de la Dolors Bassa “… Et solidaritzes amb el teu poble que es el que t’ha de treure d’aquí”.

Els hem fallat.

I com m’agradaria escoltar la meva padrina renegar en silenci contra el Llarena i la mare que el va parir.

Anuncis

Benvolgut amic

T’escric aquestes línies després de saber l’última resolució del Suprem, que m’ha tornat a encongir el cor. La desesperança ens venç, em venç. Des d’aquí fora tot se veu molt negre. Fins i tot hem arribat a parlar de política i de mamelles sense ruboritzar-nos. Està clar que estem fatal, i que els nostres polítics seran sempre nostres. I els nostres presos polítics, també.

Ja veus, el país està molt pitjor del que sembla, si és possible. Qui diu el país, diu els set milions de catalans i catalanes afectats per la síndrome de “The walking dead”. Ara mateix, que sóc al metro, les mirades buides, cansades i distants que no em veuen em fan sentir immensament sola.

Però hi ha trajectes en aquesta vida que una persona ha d’emprendre sola. I en aquest vagó, tot i que està ple de passatgers, jo hi viatjo sola. Sola amb mi mateixa fins que arribi a l’epicentre de la meva consciència vital. Vull recuperar l’optimisme, la il·lusió, la innocència i la confiança amb la justícia. Vull oblidar la misèria i la crueltat exhibida i encoratjada des de l’espanyolisme. El que no vull oblidar és que tant els uns com els altres, del primer al darrer, posen per davant els interessos dels partits als drets de les persones. Persones amb ànima i amb cicatrius que costarà de tancar.

Rodejada de zombis i sola. Em sento impotent i a la vegada important davant d’aquest paper ple de gargots i de frases inconnexes. Frustració. Això és el que em consumeix. Com hem pogut acabar en aquesta gàbia? No tu. La nostra gàbia, la dels a qui encara se’ns permet utilitzar el mòbil i alimentem la fantasia que som lliures. Com hem pogut permetre que us utilitzin d’ostatges? Deu ser que els zombis no tenen ànima ni cicatrius obertes.

Avui hi ha una altra manifestació. Una altra manifestació de zombis. Una manifestació pacífica i multitudinària en què milers de zombis participaran per demanar la llibertat dels presos polítics. Donarà la volta al món i tu la veuràs per la televisió en algun racó del mòdul 8, esperançat. No perdis l’esperança, tu no. L’esperança és una cosa amb plomes que mai ens demana res a canvi. L’esperança que algun dia deixarem de ser zombis i ens tornarà a bategar el cor. L’esperança que ben aviat deixarem d’escriure cartes a Soto del Real.

Bienvenido Mr Junker

L’horitzó imminent del 21-D ha despertat el més baix instint de poder de la fauna política catalana i ha fet caure les penúltimes caretes. Primer és el partit i després el país. 

Mentre, l’electorat entregat a la causa observa desconcertat, o no, cada maniobra partidista. Els convençuts del sí, sí que volen votar en clau de país. Primer, la independència i després,  els interessos particulars. Llista unitària o candidatures separades? Els votants  independentistes estaven aquests dies cercant respostes a les xarxes socials i també a les  convencionals. Però els Marks Serra, Jordis Graupera i Pilars Rahola del procés, en el fons, són part de la maquinària propagandística dels partits i els seus missatges porten les consignes de les sigles a les quals són afins.

I em tenen meravellada. Els uns i els altres. Polítics, ‘influencers’ i votants. Els uns perquè són capaços de modular el seu discurs (per dir-ho d’una manera fina)  d’acord amb allò que marca el guió de la cursa electoral. I els altres perquè estan tan compromesos amb l’objectiu final que, o bé pretenen ignorar els missatges ‘modulats’, tot i que suposen un insult a la seva intel·ligència, o realment estan enlluernats. 

Enlluernats per uns ídols que han elevat a la condició de deus, com en el seu moment va passar amb l’expresident Artur Mas, el del pas al costat. Un deu deshumanitzat que amb aquesta crueltat que tan poc ens costa exercir ja hem desproveït de tota condició divina i també humana, no fos cas que caiguéssim en el pecat de l’empatia i ens adonéssim que ell, el profeta del procés, més que un animal ferit, és una ànima ferida.

Meravellada també em té l’esperança infinita que els independentistes, no tots, han dipositat en aquesta estafa anomenada Europa. Les expectatives sorgides em porten al cap la cançó aquella que diu  ‘americanos,  os saludamos con alegría’. I tot apunta que el paper decisiu  que havia de tenir el senyor Junker en la nostra salvació acabarà sent tant rellevant com el del senyor Marshall en l’univers del mestre Berlanga. I pensant en el cotxe de l’escena final i al mateix temps amb la ja cèlebre  recomanació de l’Stevie Wonder, esperem que Junker doni un pas al costat en el si de la Comissió Europea i  en cedeixi el volant.