Categoria: IN-DE-PEN-DÈN-CI-A

Bienvenido Mr Junker

L’horitzó imminent del 21-D ha despertat el més baix instint de poder de la fauna política catalana i ha fet caure les penúltimes caretes. Primer és el partit i després el país. 

Mentre, l’electorat entregat a la causa observa desconcertat, o no, cada maniobra partidista. Els convençuts del sí, sí que volen votar en clau de país. Primer, la independència i després,  els interessos particulars. Llista unitària o candidatures separades? Els votants  independentistes estaven aquests dies cercant respostes a les xarxes socials i també a les  convencionals. Però els Marks Serra, Jordis Graupera i Pilars Rahola del procés, en el fons, són part de la maquinària propagandística dels partits i els seus missatges porten les consignes de les sigles a les quals són afins.

I em tenen meravellada. Els uns i els altres. Polítics, ‘influencers’ i votants. Els uns perquè són capaços de modular el seu discurs (per dir-ho d’una manera fina)  d’acord amb allò que marca el guió de la cursa electoral. I els altres perquè estan tan compromesos amb l’objectiu final que, o bé pretenen ignorar els missatges ‘modulats’, tot i que suposen un insult a la seva intel·ligència, o realment estan enlluernats. 

Enlluernats per uns ídols que han elevat a la condició de deus, com en el seu moment va passar amb l’expresident Artur Mas, el del pas al costat. Un deu deshumanitzat que amb aquesta crueltat que tan poc ens costa exercir ja hem desproveït de tota condició divina i també humana, no fos cas que caiguéssim en el pecat de l’empatia i ens adonéssim que ell, el profeta del procés, més que un animal ferit, és una ànima ferida.

Meravellada també em té l’esperança infinita que els independentistes, no tots, han dipositat en aquesta estafa anomenada Europa. Les expectatives sorgides em porten al cap la cançó aquella que diu  ‘americanos,  os saludamos con alegría’. I tot apunta que el paper decisiu  que havia de tenir el senyor Junker en la nostra salvació acabarà sent tant rellevant com el del senyor Marshall en l’univers del mestre Berlanga. I pensant en el cotxe de l’escena final i al mateix temps amb la ja cèlebre  recomanació de l’Stevie Wonder, esperem que Junker doni un pas al costat en el si de la Comissió Europea i  en cedeixi el volant.

Anuncis

Els somriures de Jordi Sànchez 

Acabo de llegir un article execrable al diari El País. No diré el nom de l’autor per no redireccionar-hi el vostre interès. I no vull que ningú el llegeixi, aquest article execrable, principalment, perquè afirma sense cap tipus de pudor que l’empresonament de Jordi Sànchez és just. I no ho és.

I parlo només d’un Jordi perquè Sànchez i Cuixart  no són una parella de clowns de pensament, posicionamient i patiment únic. Els hem convertit en els Jordis i els hem deshumanitzat. I d’això tots en som responsables, començant per ells mateixos,  amb aquest costum promogut per l’ANC i Omnium d’anar sempre de la mà davant de l’opinió pública. Volien transmetre una imatge d’unitat estratègica,  i entenc que necessària, però afortunadament i probablement més propagandística que real.  I ara,   quan emocionalment més es necessiten, són una única unitat només en concepte, però a la pràctica, la unitat l’han separada en mòduls diferents.

No tinc cap dubte de la injustícia que també s’està cometent amb en Jordi Cuixart, però jo no parlaré d’ell ara, en aquestes línies només parlaré del Jordi que conec.

Estic molt afectada per l’empresonament de’n Jordi Sànchez, el meu amic. És totalment desproporcionat i immerescut. Només cal veure les imatges en què s’aprecia clarament com aquest intenta dissoldre la gent i pacificar la situació. Els que el coneixem sabem que és una persona molt hàbil amb el cap i amb les paraules. No li calen més armes. No les vol. Si entre els cuiners del referèndum n’hi ha hagut un que ha triat el camí de la no violència i ha insistit sempre en qualificar el procés com la revolució dels somriures, ha estat el Jordi. El Sànchez.

El seu empresonament és una gran errada que ens passarà factura a tots. I no ho dic perquè els independentistes en facin una icona que encengui el ramat, sinó perquè ara el ramat està en mans molt menys hàbils, que tenen ments molt menys assenyades.

Quan dic ramat ho faig amb pena, no amb menysteniment. Pena perquè li he de donar la raó a l’autor de l’article execrable amb què he començat aquest escrit  quan parla de la fragilitat de la llibertat de pensament. Discrepo profundament amb la idea que s’està introduint i poc a poc imposant sobre l’adoctrinament independentista  a les escoles catalanes. Ho nego. Amb coneixement de causa. També amb coneixement de causa, però, no puc negar, per més que ho he intentat,  que una part dels seguidors més fidels i actius del procés han renunciat a exercir el dret a la llibertat de pensament.

Aquests dies he patit directament, amb llàgrimes als ulls, com alguns dels seguidors més convençuts i veterans de la causa la viuen sense criteri propi. Aparentment incapaços d’actuar per iniciativa personal, es limiten, literalment, a seguir instruccions i consignes.

La meva ingenuïtat ha estat creure que darrere de cada somriure hi havia una voluntat de ferro. La ingenuïtat del Jordi ha estat sobrevalorar l’abast i el poder de les  seves consignes de pau i no violència. El seu únic pecat ha estat no preveure que entre el ramat s’hi poden  amagar llops. I els llops no en saben de somriure. Jordi, com pots ser tan innocent…

Llibertat 

Espanya, 

Com ja saps, els catalans som de treballar en equip. Hem après que per assolir grans fites, per construir projectes sòlids i exitosos, cal una bona base humana. Cal l’esforç conjunt d’una pinya d’homes i dones on tothom és necessari però ningú imprescindible. Si els de dalt van a caure, la pinya els aixopluga amb una incondicionalitat i generositat excepcionals.  Si caiem ens aixequem i ho tornem a intentar. 

Els catalans som gent pacífica, amb voluntat de diàleg i rebuig de la violència. Una violència que tú, Espanya, has exèrcit amb impunitat i que vulnera els drets humans reconeguts en el marc legal català, espanyol i europeu. L’1-O les vostres forces policials no van agredir 900 persones,  no, vam ser més de 2 milions.  I les ferides deixaran cicatrius. 

I que et puc dir a tu, Europa, que no sàpigues? Que ets una estafa? Que nosaltres, els catalans,  no oblidarem que ens heu deixat sols i que lluitarem per dignitat? Sí, per la dignitat que tenim i per la llibertat que volem. 

 Avui dues persones innocents són en una presó a Madrid. També avui,  uns quants milions, cada cop més, som en una presó a Catalunya i ja en tenim prou.