Categoria: maternitat

Aprendre dels fills

El meu fill de sis anys em fa millor persona. I no ho dic pas perquè portar descendents al món hagi de salvar ningú de res i molt menys a mi, que fa temps que sóc del parer que la maternitat per se està sobrevalorada. No. Ho dic per fets objectius, perquè quan obro bé els ulls i m’oblido de la meva suposada superioritat intelectual i moral envers ell puc intuir la claretat cristalina amb què veu el mòn. El mateix mòn que, de grans, ens resulta tan confós i que massa sovint embrutem amb la nostra distorsionada incapacitat d’observació.

He après de la seva motxilla buida i de la seva mirada de nen, aliena a convencionalismes adulterats i als meus prejudicis que, amb els anys, he anat acumulant a la meva i no pas buida motxilla.

D’ell he après, per exemple, perquè no podem diferenciar les persones per races. Finalment he entès que la decisió de suprimir el concepte de raça no respon a un eufemisme lingüístic políticament correcte. La diferència de races la tenim massa interioritzada, els adults, i per molt que ens esforcem a eliminar aquest terme del discurs públic, l’essència del concepte raça, semànticament parlant, roman en el nostre diccionari personal. No parlo de pensar que hi ha races superiors o inferiors. Parlo de pensar que hi ha races.

I per ell no n’hi ha.

El color de la pell o la forma dels ulls és un tret identitari més que ens fa a tots únics i diferents però que no ens divideix en grups. I si ho fa, les possibilitats i les combinacions són pràcticament infinites i més enllà.

Anuncis

Para toda la vida

WhatsApp parece lejos de estar atravesando su mejor momento. Y si antes de ayer se intuía que esta aplicación de mensajería instantánea estaba en horas bajas, hoy, después de la resaca de ayer, esas horas, antaño tan favorables, me pregunto si en el imaginario colectivo ya han alcanzado el subsuelo.

Enviar masivamente a todos tus usuarios una declaración de amor eterno es una medida popular pero desesperada. Srs. de WhatsApp, no sé si han tenido en cuenta  que la mente humana es perversa. Una empresa que se ofrece  “gratis” sugiere una imagen de debilidad,  y si además lo hace de “por vida” el usuario se acojona.

El “para toda la vida” de “toda la vida” ya no es un valor en alza. Empleos, matrimonios, hipotecas (y ahora aplicaciones) huyen de las cadenas que atan y acomodan. Hoy empiezan y mañana acaban. En plural

Le doy 1 año (a WhatsApp)

Si Mas fos dona….

És instintiu, o cultural, que les dones cedim encantades l’últim tros, o l’únic, de truita i de pastís o fins i tot d’aquella coca que ens agrada tant. Sobretot als fills. Els homes no. Excepte el meu pare, però sempre hi ha persones excepcionals que excel·leixen la norma.

El gen de la supervivència inherent a l’ésser humà agafa noves dimensions combinat amb les dosis d’egocentrisme  i competitivitat transferides al sector masculí durant la infància i l’adolescència. Els eduquem com a reis i es comporten com a tals, orgullosos del seu “envejat” penis.

El pares, per norma, atribueixen al factor “aprenentatge” per als fills el fet de negar-se a treure’s el menjar del plat per donar-lo a la canalla. Però és incapacitat. Els han educat, fins ara, per menjar-se el món i el sacrifici no entrava en el temari.

Perquè ell ha de renunciar a guanyar? Si el premi porta el seu nom… Si és el que s’espera d’ell…

Les dones sabem que el sacrifici a vegades pot ser la derrota més dolça.

Per això em pregunto si Mas fos dona potser li seria més fàcil renunciar a la glòria i ho viuria com una victòria. Si fos
dona o una persona excepcional.