El meu fill de sis anys em fa millor persona. I no ho dic pas perquè portar descendents al món hagi de salvar ningú de res i molt menys a mi, que fa temps que sóc del parer que la maternitat per se està sobrevalorada. No. Ho dic per fets objectius, perquè quan obro bé els ulls i m’oblido de la meva suposada superioritat intelectual i moral envers ell puc intuir la claretat cristalina amb què veu el mòn. El mateix mòn que, de grans, ens resulta tan confós i que massa sovint embrutem amb la nostra distorsionada incapacitat d’observació.
He après de la seva motxilla buida i de la seva mirada de nen, aliena a convencionalismes adulterats i als meus prejudicis que, amb els anys, he anat acumulant a la meva i no pas buida motxilla.
D’ell he après, per exemple, perquè no podem diferenciar les persones per races. Finalment he entès que la decisió de suprimir el concepte de raça no respon a un eufemisme lingüístic políticament correcte. La diferència de races la tenim massa interioritzada, els adults, i per molt que ens esforcem a eliminar aquest terme del discurs públic, l’essència del concepte raça, semànticament parlant, roman en el nostre diccionari personal. No parlo de pensar que hi ha races superiors o inferiors. Parlo de pensar que hi ha races.
I per ell no n’hi ha.
El color de la pell o la forma dels ulls és un tret identitari més que ens fa a tots únics i diferents però que no ens divideix en grups. I si ho fa, les possibilitats i les combinacions són pràcticament infinites i més enllà.
