NO

La padrina sempre tenia un NO a la boca. Sempre tenia un NO per a tothom. Per als de casa, vull dir, i també, per als pocs de fora que realment apreciava. Un NO a la hipocresia. Un NO a la falsa modèstia. Un NO a la ignorància. Un NO al xantatge. Un NO als capellans.

Recordo amb molta tendresa quan vam comprar el primer comandament a distància de la televisió del menjador i la padrina es va emprenyar com una mona. Li va durar una setmana. Una setmana sencera en què se n’anava a una altra habitació on teníem la tele vella, en blanc i negre, a mirar els seus programes preferits. I si calia canviar de canal, s’aixecava de la cadira.

Però aquest va ser un NO de sucre, un NO orgullós i reticent al canvi. Un NO que als meus ulls la va fer millor i més humana. La dosi ideal de vulnerabilitat per tota aquella fortalesa que a la vegada m’atemoria i m’omplia d’admiració. Perquè la padrina Júlia tenia caràcter, o sigui, mal caràcter, segons els estàndards actuals. Mai no ens va dedicar falsos elogis ni petons gratuïts. Però d’ella vaig aprendre a dir “NO perquè estimo”.

I quina millor prova d’amor i valentia que plantar a la Justícia militar. La padrina, amb vint i pocs anys, va negar-se a pagar la multa per treure el padrí (amb qui s’acabava de casar) de la presó, en plena Guerra Civil. Deia “mentre no pagui, el mantindran viu”. No va pagar i va viure.

Les comparacions són odioses però se’m fa inevitable pensar amb la situació actual, especialment arran d’una frase recent de la Dolors Bassa “… Et solidaritzes amb el teu poble que es el que t’ha de treure d’aquí”.

Els hem fallat.

I com m’agradaria escoltar la meva padrina renegar en silenci contra el Llarena i la mare que el va parir.

Anuncis

Silence

Apparently, the judiciary in Spain could plead not guilty, before an international court, of mistreating Catalan people since they were “only following orders”. Orders probably given by M. Rajoy, whoever he might be. I say that as it took the judge in charge of a corruption case more than four years to work out that the prime minister and that person were one and the same. What a genius! 

Apparently, it is easier for a Spanish judge to foresee future criminal offenses that will supposedly be committed by an innocent Catalan activist than to acknowledge those perpetrated by a Royal Family member despite his having already been sentenced to more than six years of prison for tax fraud charges. That is why an innocent man is remanded in custody while a guilty one is enjoying the life of a free man.

Apparently, a man is innocent until proven guilty, except for Jordi Sànchez and the rest of the political prisoners involved in the Catalan conflict. They are feared by ‘the Spanish Inquisition’ because they are not afraid of the Spanish Inquisition’… 

Apparently, Spain is run by a gang of fascists that don’t give a shit (excuse my French) about the principles of democracy, such as the right to participate in a political campaign or the presumption of innocence, to name just a few. 

Apparently, Europe is run by a pitiful group of men and women incapable and afraid of admitting that abuses have been committed against the Catalan people and of showing any interest at all in responding to them. 

No one can deny that silence here is a painful weapon.

En el nom del pare

Fa 75 anys va començar als Estats Units un estudi de caire ‘cientificsociopsicològic’, si es pot dir així, per intentar esbrinar què fa feliços els homes. I dic homes perquè tots els  individus analitzats originàriament compartien el mateix sexe.

(Això és una digressió)  Si. Ja sé que aquesta darrera frase és lamentable, i no ho dic per la discriminació a la dona, que també, sinó pel joc de paraules amb morbo sexual inclòs. Al menys no en faig un titular a l’estil Màrius Carol. Un titular d’aquesta Vanguardia que, en caiguda lliure, s’ha estrellat en el mar convuls d’un avui i d’un país on les dretes han canviat el missal per la senyera. Unes aigües remogudes on els ja no tan fidels lectors del diari de la gent d’ordre, naveguen en direcció túnel mentre el rotatiu  sura desorientat, sense rumb ni estrella ni referent. Però d’això en parlarem un altre dia.

Tornant a l’experiment, en destacaré els principals aspectes:

1. Els escollits van ser recents graduats de Harvard per un costat i joves procedents dels barris més pobres de Chicago  per l’altre.

2. El seguiment ha estat exhaustiu amb entrevistes continuades als participants i  a les famílies i amb analítiques de sang i proves físiques de tota mena.

Conclusions:

  1. La percepció dels records és molt més generosa amb el passat que no pas l’evidència de les anotacions recollides quan aquest encara era present.
  2. El secret de la felicitat rau en la qualitat  de les relacions humanes.

Mireu aquesta xerrada TED sobre la investigació

La meva família és especial. Les meves germanes i el meu germà saben, com jo, què tenim un pare especial, que és intel·ligent i bondadós i apassionant. Una persona que sap com estimar i que es deixa estimar. Una persona feliç que ens ha demostrat en el passat i que ens demostra cada dia que tenint-nos els uns als altres la felicitat és possible malgrat les adversitats que et porti la vida.

Feliç Dia del Pare a tots els pares,  excepte per aquells que encoratgen o forcen els fills a ser micos de fira televisada amb un micròfon a la mà i  un barret  de cuiner al  cap!!!!