Categoria: MY GUILTY PLEASURES

En el nom del pare

· Deixa un comentari ·

Fa 75 anys va començar als Estats Units un estudi de caire ‘cientificsociopsicològic’, si es pot dir així, per intentar esbrinar què fa feliços els homes. I dic homes perquè tots els  individus analitzats originàriament compartien el mateix sexe.

(Això és una digressió)  Si. Ja sé que aquesta darrera frase és lamentable, i no ho dic per la discriminació a la dona, que també, sinó pel joc de paraules amb morbo sexual inclòs. Al menys no en faig un titular a l’estil Màrius Carol. Un titular d’aquesta Vanguardia que, en caiguda lliure, s’ha estrellat en el mar convuls d’un avui i d’un país on les dretes han canviat el missal per la senyera. Unes aigües remogudes on els ja no tan fidels lectors del diari de la gent d’ordre, naveguen en direcció túnel mentre el rotatiu  sura desorientat, sense rumb ni estrella ni referent. Però d’això en parlarem un altre dia.

Tornant a l’experiment, en destacaré els principals aspectes:

1. Els escollits van ser recents graduats de Harvard per un costat i joves procedents dels barris més pobres de Chicago  per l’altre.

2. El seguiment ha estat exhaustiu amb entrevistes continuades als participants i  a les famílies i amb analítiques de sang i proves físiques de tota mena.

Conclusions:

  1. La percepció dels records és molt més generosa amb el passat que no pas l’evidència de les anotacions recollides quan aquest encara era present.

  2. El secret de la felicitat rau en la qualitat  de les relacions humanes.

Mireu aquesta xerrada TED sobre la investigació

La meva família és especial. Les meves germanes i el meu germà saben, com jo, què tenim un pare especial, que és intel·ligent i bondadós i apassionant. Una persona que sap com estimar i que es deixa estimar. Una persona feliç que ens ha demostrat en el passat i que ens demostra cada dia que tenint-nos els uns als altres la felicitat és possible malgrat les adversitats que et porti la vida.

Feliç Dia del Pare a tots els pares,  excepte per aquells que encoratgen o forcen els fills a ser micos de fira televisada amb un micròfon a la mà i  un barret  de cuiner al  cap!!!! 

ACTUS MORTIS

· Deixa un comentari ·

Respira. Respira ben fort i acumula tot l’oxigen que puguis. Aigua! L’aigua és vida, Mercè. Hauries de beure aigua. Ja ho sé, ho sé, però ha arribat l’hora. Em rendeixo. No! Respira. Tinc por.

-‘Aigua….’

No em sent. Ja ningú no em sent. Està cansat. Dorm? Ja em fan morta…

Lluita. Respira, encara ets aquí, no et relaxis. Sobretot, que no t’enterrin viva. Per què dic enterrar? Vaig deixar-li molt clar el dia del diagnòstic que volia que m’incineressin…Ja és massa tard, ara. No li queden forces ni esperances. No em sent respirar. Tinc fred.

Voldria ser forta i dir-li que ell és el millor que he fet a la vida, que és la meva gran aportació a la humanitat, que és una persona excepcional. I voldria demanar-li perdó per tantes coses que podria haver fet millor o que em penedeixo d’haver fet. I de no haver fet.

-‘Perdona’m. Per deixar-te. I recorda’m’.

Pobra mamà! Em sento tan a prop seu ara mateix! Ara que se me’n va la vida. Vida era el papà. La mamà és morir. Morir-me. Em moro.

No sé si s’animarà a donar el meu cos a la ciència. Potser no li hauria hagut de repetir tantes vegades que volia que m’estripessin en dos i fessin proves inútils amb el meu cor, que encara batega i els pulmons, que encara em respiren i l’estómac, massa delicat però meu. No sé si és la meva voluntat, ni si és l’última, caure en mans d’estudiants, mans inexpertes i ments irrespectuoses que maltractin amb fredor i frivolitat el que quedarà de mi. No. No. Els odio! No ho vull. Li ho he de dir. Li ho has de dir. Tinc el cap tan clar! Ara ho veig tan clar! Una claredat cristal·lina.

Però és tard. És tard i fa fred. Em sento dèbil en aquest cos decrèpit. L’ànima, si n’hi ha, la tinc més viva que mai, i pesada. Que respiri, em diu, l’ànima. Com vols que begui aigua si no puc ni demanar-la? Tens por, ànima? Tens por del no-res, de no ser res sense la carn?

No vull que pateixi. El miraré i li diré que l’estimo. I si quan el mires veus la mort reflectida en els seus ulls? Mort. Jo. Tinc por. De fet, ja ho sap que l’estimo. No cal. No em vull veure morta. No obris els ulls.

Mort. Quatre lletres aterridores omplen de sentit la meva existència. He viscut una vida mediocre. No parlaran de mi els llibres d’història ni se’m buscarà a les hemeroteques. Haver i no haver estat és el mateix. Res no té importància, ara. Deixo records bons i records dolents. Records, l’únic que deixo. I a ell, que m’ha donat més del que com a mare em mereixo. El deixo.

-‘Respira, Mercè, respira’.

Cada cop fa més fred i les seves veus són més llunyanes. No vull morir. La vida és preciosa.
Tan a prop i tan desconeguda, la mort. Veuré el túnel? El papà el va veure quan va tenir l’infart. Primer hauria d’aparèixer una llum encegadora i, de seguida, a mesura que aquesta es va fent cada cop més intensa, desfilar la teva biografia amb imatges, la meva. Retalls del teu, del meu, guió vital, alguns oblidats, que desafien la velocitat del rellotge dels vius. I molta pau. Una pau meravellosa que porta al no-res. La fi. Ara m’angoixa. Mentre hi hagi angoixa hi haurà vida.

-‘Aigua…’

Per què he hagut d’obrir els ulls? M’hauran entès? Han callat. Silenci. Absolut. Letal. S’ha fet de dia. Ja no tinc fred. Només sé que encara us estimo. Us estimo més que mai.

-‘Respira’.

image

Relat presentat al Concurs Relats Curts de TMB. Si t’ha agradat, clica aquí:   http://relatscurts.tmb.cat/ca/s/20304

 

This is Gregory Peck

· Deixa un comentari ·

Mai no he estat mitòmana ni he admirat ningú per damunt de les meves (o seves) possibilitats, ni per damunt del sentit comú.

Dit això, la mort de l’escriptora Harper Lee, autora de “Matar un rossinyol”, em porta al cap la memòria d’una de les converses telefòniques més curtes i al mateix temps intenses que recordo haver mantingut mai.

Escoltar la veu, que et parla a tu directament, d’una llegenda del setè art, de l’actor que ha posat cos i ànima, i veu, a un dels teus més estimats personatges masculins de ficció, és un petit regal que tu i només tu aprecies de debò. I ho dic sense atorgar-li cap significat ocult ni místic ni clarivident. Gregory Peck. Si. De fet, vaig conèixer la seva filla i el seu nét, que es diu Harper, en honor de Harper Lee.

image

A ella, a Harper Lee, li devem la inocència que ens fa veure el món amb ulls de nen, de nena, d’Scott Finch. Li devem també l’empatia que ens porta a buscar el millor de cadascú i la curiositat que ens ajuda a apreciar la riquesa de la diferència.

El cinisme, la ironia, l’arrogància, la hipocresia i la superficialitat són el contrapunt literari del seu amic d’infantesa. El gran music de les paraules, Truman Capote. Tan lluny i tan a prop l’un de l’altre, els dos m’han ensenyat a mirar i a veure el món amb els meus propis ulls.