Categoria: pecadora

En el nom del pare

Fa 75 anys va començar als Estats Units un estudi de caire ‘cientificsociopsicològic’, si es pot dir així, per intentar esbrinar què fa feliços els homes. I dic homes perquè tots els  individus analitzats originàriament compartien el mateix sexe.

(Això és una digressió)  Si. Ja sé que aquesta darrera frase és lamentable, i no ho dic per la discriminació a la dona, que també, sinó pel joc de paraules amb morbo sexual inclòs. Al menys no en faig un titular a l’estil Màrius Carol. Un titular d’aquesta Vanguardia que, en caiguda lliure, s’ha estrellat en el mar convuls d’un avui i d’un país on les dretes han canviat el missal per la senyera. Unes aigües remogudes on els ja no tan fidels lectors del diari de la gent d’ordre, naveguen en direcció túnel mentre el rotatiu  sura desorientat, sense rumb ni estrella ni referent. Però d’això en parlarem un altre dia.

Tornant a l’experiment, en destacaré els principals aspectes:

1. Els escollits van ser recents graduats de Harvard per un costat i joves procedents dels barris més pobres de Chicago  per l’altre.

2. El seguiment ha estat exhaustiu amb entrevistes continuades als participants i  a les famílies i amb analítiques de sang i proves físiques de tota mena.

Conclusions:

  1. La percepció dels records és molt més generosa amb el passat que no pas l’evidència de les anotacions recollides quan aquest encara era present.
  2. El secret de la felicitat rau en la qualitat  de les relacions humanes.

Mireu aquesta xerrada TED sobre la investigació

La meva família és especial. Les meves germanes i el meu germà saben, com jo, què tenim un pare especial, que és intel·ligent i bondadós i apassionant. Una persona que sap com estimar i que es deixa estimar. Una persona feliç que ens ha demostrat en el passat i que ens demostra cada dia que tenint-nos els uns als altres la felicitat és possible malgrat les adversitats que et porti la vida.

Feliç Dia del Pare a tots els pares,  excepte per aquells que encoratgen o forcen els fills a ser micos de fira televisada amb un micròfon a la mà i  un barret  de cuiner al  cap!!!! 

Anuncis

Les paraules fan mal

A vegades el meu fill fa comentaris que són cruels. Però el meu fill, que encara no té set anys, no és cruel de manera arbitrària. La seva crueltat, tot i que no puc dir que no sigui malintencionada, penso que sí que és indiscriminada. Gairebé. Possiblement només és mossega la llengua davant dels referents autoritaris que s’han guanyat el seu respecte o la seva por.

Que no converteixi aquestes opinions, ara salvatges i efímeres, en munició discrecional i capritxosa és sobretot la meva responsabilitat. I la del seu pare, evidentment. Tot i que ho sabem, massa sovint caiem en el parany socialment establert de disculpar més els insults que els cops. Però les paraules fan tant mal, o  més,  que les accions. 

Dit això, em pregunto on van fallar els pares (o responsables legals i morals) de l’opinadora Empar Moliner. No sé pas si en la intimitat té conductes físiques violentes, però després de llegir alguns dels seus articles d’opinió,  m’atreveixo a dir que ha fet de la violència verbal el seu passaport a la fama i modus vivendi.

L’última mostra n’ha estat la burla que ha emès per escrit al diari Ara sobre l’agressió sexual  patida per una dona, Maria Rovira. Una dona valenta que ha denunciat públicament la seva experiència, com a víctima, durant  i  després d’un acte de violència sexual, i ha posat l’accent en la poca sensibilitat, legal i emocional, rebuda per part de l’administració. 

El fet que Maria Rovira sigui de bona família i de la CUP no li perdonen, però dubto  que l’agressió sexual  tingués res a veure amb el seu color polític. No puc dir el mateix de l’agressió verbal,  en aquest cas escrita, que li  ha dedicat la Moliner. Una agressió molt més greu perquè insinua que darrere el relat hi ha una intencionalitat política i qüestiona la magnitud i genuïnitat de la seva vivència.

 I és que ja li dic jo al meu fill: “Les paraules fan mal”. Malauradament, estic convençuda que l’Empar Moliner ja ho sap això.   

“España no ha dejado de ser católica”

Si una cosa tienen en común españoles y catalanes es su apego a las costumbres y tradiciones colectivas. “Pequeño” detalle es su origen católico y vinculación con la Iglesia. Un detalle que la mayoría relativiza o incluso prefiere ignorar. Somos pocos los que lo rechazamos, detalle o no, con firmeza. Sin titubeos. Sin peros.

Comparten, ambos, españoles y catalanes, un respeto inmerecido, cercano a la devoción, por la cultura popular. Popular lo es. Y supersticiosa. Lo es la España profunda y la no tan profunda. Sin duda, España es diferente.

Me pregunto que es lo que impide a personas inteligentes y de ideología progresista observar las tradiciones vinculadas a lo católico con una mirada mucho más crítica que la que le han dedicado durante los últimos 40 años. Me pregunto si es el miedo, la fascinación por el espectáculo o la creencia infundada, irracional y a mi juicio, falsa, de que la tradición en si es un valor tan preciado que puede justificar e incluso recrear el sinsentido y la maldad de siglos y siglos de catolicismo.

Y me pregunto porqué somos, como sociedad, incapaces de ver en las procesiones y pasos y demás ritos de Semana Santa el reflejo de una España católica, miserable, ignorante y cruel. Esa España pretenciosa de modernidad, aunque anclada en el pasado, tan bien reflejada en el documental de Jacint Esteva Lejos de los árboles (1972).

Han pasado más de 40 años, vivimos en Democracia y los feligreses sólo llenan los templos en ocasiones especiales cuando, en un derroche de caridad cristiana, pueden hacer alarde de sus mejores galas. Sin embargo, nos empeñamos en perpetuar escenas de penitentes descalzos, ensangrentados, flagelándose. Perpetuar este circo es legitimar la política del miedo y la culpa practicada por la Iglesia sin tapujos hasta ayer.

La cosa es, señor Azaña, que a pesar de lo que dijo usted en 1931, España no ha dejado de ser católica. Ahora es católica e hipócrita.

Pero lo más absurdo y lamentable es que unos y otros, españoles y catalanes, coinciden en presumir de esa idiosincracia propia, tan intensa y tan “histórica”.

Spain is different and Catalunya too