Silence

Apparently, the judiciary in Spain could plead not guilty, before an international court, of mistreating Catalan people since they were “only following orders”. Orders probably given by M. Rajoy, whoever he might be. I say that as it took the judge in charge of a corruption case more than four years to work out that the prime minister and that person were one and the same. What a genius! 

Apparently, it is easier for a Spanish judge to foresee future criminal offenses that will supposedly be committed by an innocent Catalan activist than to acknowledge those perpetrated by a Royal Family member despite his having already been sentenced to more than six years of prison for tax fraud charges. That is why an innocent man is remanded in custody while a guilty one is enjoying the life of a free man.

Apparently, a man is innocent until proven guilty, except for Jordi Sànchez and the rest of the political prisoners involved in the Catalan conflict. They are feared by ‘the Spanish Inquisition’ because they are not afraid of the Spanish Inquisition’… 

Apparently, Spain is run by a gang of fascists that don’t give a shit (excuse my French) about the principles of democracy, such as the right to participate in a political campaign or the presumption of innocence, to name just a few. 

Apparently, Europe is run by a pitiful group of men and women incapable and afraid of admitting that abuses have been committed against the Catalan people and of showing any interest at all in responding to them. 

No one can deny that silence here is a painful weapon.

Llibertat 

Espanya, 

Com ja saps, els catalans som de treballar en equip. Hem après que per assolir grans fites, per construir projectes sòlids i exitosos, cal una bona base humana. Cal l’esforç conjunt d’una pinya d’homes i dones on tothom és necessari però ningú imprescindible. Si els de dalt van a caure, la pinya els aixopluga amb una incondicionalitat i generositat excepcionals.  Si caiem ens aixequem i ho tornem a intentar. 

Els catalans som gent pacífica, amb voluntat de diàleg i rebuig de la violència. Una violència que tú, Espanya, has exèrcit amb impunitat i que vulnera els drets humans reconeguts en el marc legal català, espanyol i europeu. L’1-O les vostres forces policials no van agredir 900 persones,  no, vam ser més de 2 milions.  I les ferides deixaran cicatrius. 

I que et puc dir a tu, Europa, que no sàpigues? Que ets una estafa? Que nosaltres, els catalans,  no oblidarem que ens heu deixat sols i que lluitarem per dignitat? Sí, per la dignitat que tenim i per la llibertat que volem. 

 Avui dues persones innocents són en una presó a Madrid. També avui,  uns quants milions, cada cop més, som en una presó a Catalunya i ja en tenim prou.

Tinguem compassió. Ells són les víctimes.

Diuen que Franco signava sentències de mort amb una neta asseguda a la falda. Probablement la nena agraciada amb aquest honor era María del Carmen Esperanza Alejandra de la Santísima Trinidad Martínez-Bordiú y Franco,  simplement coneguda com Carmen Martínez-Bordiú o també com la ‘nietísima’.

carmen-martinez-bordiu_galeria_portrait-e1507477577756.jpgDeu anys va durar el matrimoni de la ‘nietísima’ amb un Borbó, hereu legítim a la corona francesa que va morir d’un tall al coll (ironies de la vida) en un accident d’esquí. Poc abans, ja divorciats,  havien enterrat el fill primogènit. 

Després de viure uns anys a França, la vam veure tornar menys refinada que mai. Avui, la que fou Excel·lentíssima de nom interminable i neta preferida del caudillo, aspira a ser una vulgar Belén Esteban i passeja les seves mancances intelectuals i morals pels platós televisius. Tinguem compassió.

Ancorats en un passat obsolet, molts espanyols han sortit al carrer a reivindicar la unitat d’Espanya i a demanar ma dura contra Catalunya. I ja fa dies que ho reivindiquen, amb molta violència, verbal i física. Em miro tota aquesta gent, amb els seus líders inclosos, i me’ls imagino a tots, un per un, asseguts a la falda del ¨generalísimo¨ mentre signa sentències de mort i penso: Tinguem compassió. Ells són les víctimes.

Tots som fills dels nostres pares i néts dels nostres avis. Els més afortunats hem rebut molta estima d’ells i hem après a estimar i a respectar, amb els nostres defectes i prejudicis, està clar, però en general és pot dir que no venim defectuosos de sèrie.

 

Democracia no era esto 

On era el dimecres 20S la Constitució aquesta tant sagrada i intocable i que ens havia de garantir la bona salut democràtica del país? Perquè dimecres, a l’hora de la veritat, de democràcia, poca, siguem honestos. 

Descansin en pau els arguments contraris al referèndum amb els quals els juristes, i no juristes, “constitucionalistes”  ens han estat torturant amb vehemència i condescendència durant mesos. 
I ho dic perquè la situació ha arribat a límits  esperpèntics. Les autoritats espanyoles han optat per agafar la directa i ignorar  el mandat constitucional. 

A cop d’ordre judicial han intervingut les finances del Govern autonòmic, han confiscat material, han detingut periodistes i funcionaris, ens han obert sobres a Correus i ens han acusat de ‘sedició’ (mot que el corrector automàtic, per cert, s’ha empenyat en convertir en ‘decisió’).    

Dit això, preguntó a veure qui i com m’explica el motiu pel qual no hi ha cap alternativa legal,  més enllà del marc constitucional, per organitzar un referèndum amb garanties…..

Potser el problema rau en la creença que mentre un sigui espanyol saltar-se la Constitució no només és un dret, sino que  fins i tot és una obligació. Però nosaltres ja hem marxat… I ho saben 

FOTRE EL CAMP

Intuyo que todavía estamos en ese punto del partido en el que, para ganar adeptos a la causa, a los guionistas del proceso independentista catalán aún les debe interesar más un gobierno español reaccionario, obtuso y antipático que uno aparentemente  comprensivo y abierto al diálogo. No hay que ser muy audaz para darse cuenta que mientras los primeros te putean abiertamente, los segundos son mucho más peligrosos, lobos con piel de cordero, políticos de doble moral. Son de esos que te ponen un pisito y te sacan a pasear pero que, como los otros, nunca han tenido ninguna intención de llevarte al altar (en este caso, ante el notario y para formalizar los papeles del divorcio).

image

A juzgar por la portada de La Vanguardia de hoy domingo, 24 de enero, el president Puigdemont lo tiene claro sobre el PSOE. “Sánchez puede parecer más cordial, pero es como Rajoy”. Un Rajoy, por cierto, que ha salido fortalecido de su desnudo ante el mundo, telefónicamente hablando, atrapado por una broma radiofónica. En el imaginario colectivo, Rajoy es ahora en esencia un poco màs conciliador y campechano. No, esa llamada no hizo crecer el número de indepentistas. El procés se nutre de ultrajes, recursos al TC y sentencias contra el modelo de inmersión lingüística.

En las redes sociales el independentismo vive con entusiasmo y prisas el vodevil de la Moncloa y la Zarzuela. Prisas por no dejar escapar el moment, al que califican como una oportunidad de oro para irse, para “fotre el camp”. Porque desengañémonos, lo que quieren es eso. No sirven las propuestas “plurinacionales” de Podemos, que está claro que no lo han pillado.

Aunque vistan con piel de cordero, a la hora de la verdad quiero pensar que cualquier otra oferta que no sea un referéndum de independencia sólo servirá para crear más simpatizantes para la causa independentista. Y no hablo por hablar, si no por experiencia propia. Ni himnos, ni banderas ni fronteras. Y precisamente por eso, porque la unidad de España parece intocable hasta tal punto que ni los políticos rebeldes sin “casta” están dispuestos a dejar que el pueblo decida, por eso me reafirmo en mis simpatías independentistas, que florecieron en algún ultraje del camino, y en mis ganas de FOTRE EL CAMP!

Kaganers

RECORDS DE CAMPANYA

Reflexioneu

Amb Franco al maleter

Dir que algú porta el caudillo al maleter pot semblar un rumiat recurs estilístic per definir la gran assignatura pendent dels governs espanyols amb el passat i la memòria històrica. Doncs no. Ho vaig veure amb els meus ulls.

Encara m’han de tancar la boca ara de la sorpresa, que quedi clar que gens d’agradable, que em vaig emportar en presenciar l’estampa. Un noi obre el  bagul del cotxe i treu un quadre amb un retrat de Franco. Si, de l’home que, segons diuen, signava sentències de mort amb els nets a la falda i sense perdre el somriue.

L’individu en qüestió es posa el quadre sota el braç i se l’emporta amb ell a l’habitació de l’alberg del Pirineu on compartíem estada.

Evidentment, això és l’únic que dec haver compartit mai amb aquest tipejo. Algú capaç d’idolatrar, fins a l’absurditat, un altre tipejo que, en un país normal, ja hagués passat pel sedàs de la justícia postmortem.

I avui, enmig d’aquesta emoció nacionalista col·lectiva, per part dels uns i dels altres. Avui, que sabem del cert que la corrupció ha vençut la classe política. Avui, que la crisi ens ha fet porucs i pobres i ens ha pres drets, em pregunto quins ídols i quins quadres s’emporta cadascú al seu maleter.

Com jo no tinc cotxe, respiro tranquil·la i penso en la foto de carnet del meu fill que duc a la cartera.