Categoria: Relats

Benvolgut amic

T’escric aquestes línies després de saber l’última resolució del Suprem, que m’ha tornat a encongir el cor. La desesperança ens venç, em venç. Des d’aquí fora tot se veu molt negre. Fins i tot hem arribat a parlar de política i de mamelles sense ruboritzar-nos. Està clar que estem fatal, i que els nostres polítics seran sempre nostres. I els nostres presos polítics, també.

Ja veus, el país està molt pitjor del que sembla, si és possible. Qui diu el país, diu els set milions de catalans i catalanes afectats per la síndrome de “The walking dead”. Ara mateix, que sóc al metro, les mirades buides, cansades i distants que no em veuen em fan sentir immensament sola.

Però hi ha trajectes en aquesta vida que una persona ha d’emprendre sola. I en aquest vagó, tot i que està ple de passatgers, jo hi viatjo sola. Sola amb mi mateixa fins que arribi a l’epicentre de la meva consciència vital. Vull recuperar l’optimisme, la il·lusió, la innocència i la confiança amb la justícia. Vull oblidar la misèria i la crueltat exhibida i encoratjada des de l’espanyolisme. El que no vull oblidar és que tant els uns com els altres, del primer al darrer, posen per davant els interessos dels partits als drets de les persones. Persones amb ànima i amb cicatrius que costarà de tancar.

Rodejada de zombis i sola. Em sento impotent i a la vegada important davant d’aquest paper ple de gargots i de frases inconnexes. Frustració. Això és el que em consumeix. Com hem pogut acabar en aquesta gàbia? No tu. La nostra gàbia, la dels a qui encara se’ns permet utilitzar el mòbil i alimentem la fantasia que som lliures. Com hem pogut permetre que us utilitzin d’ostatges? Deu ser que els zombis no tenen ànima ni cicatrius obertes.

Avui hi ha una altra manifestació. Una altra manifestació de zombis. Una manifestació pacífica i multitudinària en què milers de zombis participaran per demanar la llibertat dels presos polítics. Donarà la volta al món i tu la veuràs per la televisió en algun racó del mòdul 8, esperançat. No perdis l’esperança, tu no. L’esperança és una cosa amb plomes que mai ens demana res a canvi. L’esperança que algun dia deixarem de ser zombis i ens tornarà a bategar el cor. L’esperança que ben aviat deixarem d’escriure cartes a Soto del Real.

La vida es sueño

Diagonal.

Les portes s’obren. Una mirada. Un somriure. El batec accelerat de dos cors desconeguts. Un sospir. Les portes es tanquen. Una llàgrima.

“Maleït despertador”, esbufega. Llevar-se amb el cor encongit s’ha convertit en un costum. Un mal costum.

“SUEÑA EL REY QUE ES REY”, va recitant mentre es desvesteix per entrar a la dutxa. Té una sensació estranya, com si el somni hagués estat diferent aquest cop. Però no en sap identificar el motiu.

“YO SUEÑO QUE ESTOY AQUÍ”, declama sota el raig de l’aigua calenta sense poder reprimir la necessitat de rebobinar imatge per imatge. Res. No troba cap evidència de canvi. No obstant això, no aconsegueix treure’s del cap, ni del cor, la idea que alguna cosa ha canviat.

“¿QUÉ ES LA VIDA? UN FRENESÍ. ¿QUÉ ES LA VIDA? UNA ILUSIÓN”, es pregunta mentre es corda les sabates.

Se li ha fet tard. Plou. Sense saber ni com ni per què, decideix que el metro és la millor opció. Potser és un presagi. Potser avui és el dia que tot tindrà sentit.

“UNA SOMBRA, UNA FICCIÓN”, pensa de peu a l’andana mentre observa com s’acosta el tren.

El trajecte és llarg fins a la feina. Hi ha un seient buit. No es mou. No el veu. No hi veu. Només escolta la veu de megafonia i el nom de la propera estació.

Diagonal.

“Y EL MAYOR BIEN ES PEQUEÑO”, xiuxiueja estabornida per si finalment el somni es fa real.

Les portes s’obren. Una mirada. Un somriure. El batec accelerat de dos cors desconeguts. Un sospir. Les portes es tanquen. Una llàgrima.

“QUE TODA LA VIDA ES SUEÑO”, es lamenta amb resignació mentre apaga aquell aparell infernal.

“Maleït despertador”, esbufega.

“Y LOS SUEÑOS, SUEÑOS SON”, sentencia.

ACTUS MORTIS

Respira. Respira ben fort i acumula tot l’oxigen que puguis. Aigua! L’aigua és vida, Mercè. Hauries de beure aigua. Ja ho sé, ho sé, però ha arribat l’hora. Em rendeixo. No! Respira. Tinc por.

-‘Aigua….’

No em sent. Ja ningú no em sent. Està cansat. Dorm? Ja em fan morta…

Lluita. Respira, encara ets aquí, no et relaxis. Sobretot, que no t’enterrin viva. Per què dic enterrar? Vaig deixar-li molt clar el dia del diagnòstic que volia que m’incineressin…Ja és massa tard, ara. No li queden forces ni esperances. No em sent respirar. Tinc fred.

Voldria ser forta i dir-li que ell és el millor que he fet a la vida, que és la meva gran aportació a la humanitat, que és una persona excepcional. I voldria demanar-li perdó per tantes coses que podria haver fet millor o que em penedeixo d’haver fet. I de no haver fet.

-‘Perdona’m. Per deixar-te. I recorda’m’.

Pobra mamà! Em sento tan a prop seu ara mateix! Ara que se me’n va la vida. Vida era el papà. La mamà és morir. Morir-me. Em moro.

No sé si s’animarà a donar el meu cos a la ciència. Potser no li hauria hagut de repetir tantes vegades que volia que m’estripessin en dos i fessin proves inútils amb el meu cor, que encara batega i els pulmons, que encara em respiren i l’estómac, massa delicat però meu. No sé si és la meva voluntat, ni si és l’última, caure en mans d’estudiants, mans inexpertes i ments irrespectuoses que maltractin amb fredor i frivolitat el que quedarà de mi. No. No. Els odio! No ho vull. Li ho he de dir. Li ho has de dir. Tinc el cap tan clar! Ara ho veig tan clar! Una claredat cristal·lina.

Però és tard. És tard i fa fred. Em sento dèbil en aquest cos decrèpit. L’ànima, si n’hi ha, la tinc més viva que mai, i pesada. Que respiri, em diu, l’ànima. Com vols que begui aigua si no puc ni demanar-la? Tens por, ànima? Tens por del no-res, de no ser res sense la carn?

No vull que pateixi. El miraré i li diré que l’estimo. I si quan el mires veus la mort reflectida en els seus ulls? Mort. Jo. Tinc por. De fet, ja ho sap que l’estimo. No cal. No em vull veure morta. No obris els ulls.

Mort. Quatre lletres aterridores omplen de sentit la meva existència. He viscut una vida mediocre. No parlaran de mi els llibres d’història ni se’m buscarà a les hemeroteques. Haver i no haver estat és el mateix. Res no té importància, ara. Deixo records bons i records dolents. Records, l’únic que deixo. I a ell, que m’ha donat més del que com a mare em mereixo. El deixo.

-‘Respira, Mercè, respira’.

Cada cop fa més fred i les seves veus són més llunyanes. No vull morir. La vida és preciosa.
Tan a prop i tan desconeguda, la mort. Veuré el túnel? El papà el va veure quan va tenir l’infart. Primer hauria d’aparèixer una llum encegadora i, de seguida, a mesura que aquesta es va fent cada cop més intensa, desfilar la teva biografia amb imatges, la meva. Retalls del teu, del meu, guió vital, alguns oblidats, que desafien la velocitat del rellotge dels vius. I molta pau. Una pau meravellosa que porta al no-res. La fi. Ara m’angoixa. Mentre hi hagi angoixa hi haurà vida.

-‘Aigua…’

Per què he hagut d’obrir els ulls? M’hauran entès? Han callat. Silenci. Absolut. Letal. S’ha fet de dia. Ja no tinc fred. Només sé que encara us estimo. Us estimo més que mai.

-‘Respira’.

image

Relat presentat al Concurs Relats Curts de TMB. Si t’ha agradat, clica aquí:   http://relatscurts.tmb.cat/ca/s/20304