Elefanta a la sala

textos creativos

Benvinguts al circ (o millor zoo) mediàtic de la política catalana i, quin remei, espanyola!

Benvinguts perquè “hipotitzo” que us encanten, com a mi, les intrigues de palau. I aquí en tenim moltes d’aquestes. Intrigues i estratègies que superen la nostra -la meva,  al menys – capacitat de seguir la jugada. L’Herrera em té totalment despistada amb “l’ara voto, ara no voto”. Ha demostrat una convicció i determinació a tenir en compte a l’hora de votar-lo, o potser millor no votar-lo, o ben mirat…

I el circ, aquests dies, té una convidada especial, una domadora de lleons de gran inteligència emocional que ha saltat a la fama gràcies al Jordi Evole: la sra. Eugenia Parejo.

Convidada al Parlament per l’Oriol Junquras per poder veure amb els seus propis ulls el què, com, quan, on i perquè de tot plegat, la sra sha guanyat la simpatia de tot Catalunya. I més encara després d’haver protagonitzat un relat  radiofónic extraordinari de la sessió (a posteriori) en què defensa, en una mateixa frase,  la samarreta del David Fernández , i critica la perruca “de la del PP. No em digueu que no té raó!  Jo fins i tot afegiria que la Sánchez-Camacho ho té tot de postís, sobre tot allò que no es veu…

Entrevista a Eugenia Parejo al programa Versió 1 de RAC 1

Escribir un niño, plantar un libro y tener un árbol….
Qué más da? Que cada uno viva su vida como quiera, o pueda, y sin prisas por llegar a la meta. Más que nada porque ya sabemos que nos espera en la meta…

Y digo yo que no hay maneras correctas e incorrectas de vivirla, aunque los “emisarios” del más allá lleven siglos dando la lata. Y digo yo que a estas alturas la hermana Josefina ya se habrá convencido de que yo “no sería una buena monja”.

De palabra, obra y omisión. He coleccionado pecados de todo tipo  para despejar cualquier duda y demostrar (o mejor aún, presumir) ante el mundo, y especialmente ante la hermana Josefina, que ese no es mi club. Y si alguna vez he sido una buena cristiana, lo siento mucho, perdón, me he equivocado y no volverá a suceder.


25/10/2014

Finalment he trencat el candau del meu únic diari i he trobat retalls i vivences de tres anys de vida (1996-1998). Ha estat un gest impulsiu amb un objectiu concret i sense gran trascendència: Buscava pistes per recordar una cançó que escoltava en aquell moment. La trascendència la hi trobo mentre intento expresar en paraules que ara m’agrado més.

I aquesta és la cançó (un clàssic…)

%d bloggers like this: