La intuïció (si, aquell sentit tan menyspreat al qual ens referim amb la boca petita) ja em va advertir que la jove actriu britànica Emma Watson, sobresortia del ramat. La intuïció, jo confesso, havia estat esperonada per una poc habitual trajectòria professional, que Watson va aparcar temporalment a canvi d’un grapat de coneixements, personals i acadèmics, adquirits en una campus universitari de la “IVY league”.
L’enveja, la meva, i el cinisme, també propi, em van fer qüestionar els motius d’aquesta decisió. Uns dubtes que han deixat de ser-ho en escoltar a l’actriu, amb veu tremolosa, definir-se com a feminista davant de les Nacions Unides. Les seves paraules m’han commogut. Perquè jo també vaig decidir, fa molts anys, que era feminista. Mai he deixat de ser-ho. I, jo confesso, és una de les poques causes, potser l’única, que defenso amb passió i absolut convenciment.
Conscient que una pedra no fa estiu, em pregunto si el coratge i la sensibilitat desplegats per la senyora Watson són compartits per la generació a la qual pertany (diria que és la “Y”….). La intuïció no em sap dir, potser es que no ho vull sentir, si la valentia de l’actriu britànica ha esquitxat les senyores de la generació “X”. Unes senyores de la meva quinta que manifesten, orgulloses, que prefereixen treballar amb senyors, que no estan disposades a cedir cap espai als papàs de la postmodernitat i que confonen la feminitat de les seves filles amb un sexisme amb majúscules patrocinat per les marques de joguines.
La intuïció, que és molt puta, també em diu que aquest gest, aquest discurs tan gran i pronunciat amb tanta humilitat amb motiu de la campanya de Nacions Unides HeForShe, als senyors, que en són coprotagonistes, els ha interessat ben poc. Em temo que el feminisme no els fa trempar ni en sentit figurat. Encara no han entès que la igualtat ens ha de fer a tots més lliures. A ells també.
Elefant a la sala 