Aparences

Senyor A
El senyor A feia tard a la reunió. I no a qualsevol reunió: Era “la reunió”. També feia tard a esborrar-serevolts del gimnàs d’elit del qual havia estat pagant la quota durant anys. Sense esperar res a canvi.
En qualsevol cas, el patètic senyor A no parava de remugar el famós mantra “avui deixo de fumar” mentre intentava visualitzar l’horitzó del “passadís interminable” que comunicava la civilització, metafòricament parlant, amb la línia vermella. La del metro.Feia una pila d’anys que no corria tant, que no corria i punt, vaja. Això el cos ho nota. A més, el senyor A no estava acostumat a viatjar en transport públic. Tenia por. Sospitava de les mirades desafiants i sarcàstiques i arronsava el nas davant de tanta roba barata junta.

Caminava i corria, corria i caminava. Es dirigia cap a les andanes de l’L1 direcció Fondo, des d’on emprendria l’últim tram del trajecte que l’havia de portar a la destinació final: Les Glòries. “Abans d’acabar aquest calvari, hauré de superar el corredor de la mort”, va ironitzar en veu alta. Semblava un boig. Suat, despentinat, amb l’americana arrugada i parlant sol. En aquest estat lamentable es trobava quan va tenir lloc el curiós incident.

—Merda! Vigili per on passa vostè, home! —va exclamar el senyor B després de topar amb ell.

Senyor B
El senyor B era un individu despistat, grandot, amb cara de pocs amics i un cor, com sempre li deia la seva mare, que no li cabia al pit. “Potser si no et compressis les samarretes dues talles més petites, el cor t’ho agrairia” li havia dit un dia la seva exparella. “Com a mínim el meu cor. I els meus ulls”, havia afegit la dona. La molt porca l’havia deixat per un funcionari. De presons.

El senyor B no podia resistir la temptació de comprovar, unes cinquanta vegades al dia, si la porca s’havia connectat al WhatsApp. En això estava, amb el mòbil a la mà, mentre caminava pels concorreguts passadissos de l’estació de plaça Catalunya, en direcció a la línia verda, per anar fins a Vallcarca.

Va anar tot molt ràpid. El senyor A, transfigurat per la calor i l’esforç, va ensopegar i de manera accidental se li va llençar a sobre, — Merda! Vigili per on passa vostè, home! — va exclamar el senyor B després de topar amb aquell desconegut vestit d’Armani i cara de son (el senyor A).

El senyor B va continuar el seu trajecte sense mirar enrere. “Quin tio més friqui”, va pensar. De seguida va lligar caps. Se’n va adonar que aquell individu se li havia tirat al damunt, potser expressament. I si no havia estat casual… és que alguna cosa buscava. Es va palpar la butxaca on sempre duia la cartera. Res. Buida. Empty. Nothing. Rien de Rien. Ni rastre de la cartera.

El senyor A estava a punt de pujar al tren quan el senyor B, que havia tornat enrere, el va agafar pel coll de l’abric i amb cara assassina i veu imperativa va dir-li: —Dóna’m la cartera ara mateix! I el senyor A la hi va donar. Sense ni mirar-se -la, la cartera, el senyor B se la va guardar a la butxaca i va tocar el dos.

“Pròxima parada: Fontana” deien per megafonia quan el senyor B es va adonar que la porca li estava escrivint un missatge al WhatsApp:
Porca: “Deixa de perseguir-me. Oblida’t de mi. Sé que vas ser tu qui ahir em va obrir l’armariet del gimnàs. Et vas deixar la cartera”.

Mentre, a l’andana de la línia vermella, direcció Fondo, atònit i esfereït, el senyor A feia deu minuts que lluitava per reprimir les llàgrimes que li emboiraven els ulls. Era l’estampa d’un home

derrotat.

I sense cartera.

Anuncis

ACTUS MORTIS

Respira. Respira ben fort i acumula tot l’oxigen que puguis. Aigua! L’aigua és vida, Mercè. Hauries de beure aigua. Ja ho sé, ho sé, però ha arribat l’hora. Em rendeixo. No! Respira. Tinc por.

-‘Aigua….’

No em sent. Ja ningú no em sent. Està cansat. Dorm? Ja em fan morta…

Lluita. Respira, encara ets aquí, no et relaxis. Sobretot, que no t’enterrin viva. Per què dic enterrar? Vaig deixar-li molt clar el dia del diagnòstic que volia que m’incineressin…Ja és massa tard, ara. No li queden forces ni esperances. No em sent respirar. Tinc fred.

Voldria ser forta i dir-li que ell és el millor que he fet a la vida, que és la meva gran aportació a la humanitat, que és una persona excepcional. I voldria demanar-li perdó per tantes coses que podria haver fet millor o que em penedeixo d’haver fet. I de no haver fet.

-‘Perdona’m. Per deixar-te. I recorda’m’.

Pobra mamà! Em sento tan a prop seu ara mateix! Ara que se me’n va la vida. Vida era el papà. La mamà és morir. Morir-me. Em moro.

No sé si s’animarà a donar el meu cos a la ciència. Potser no li hauria hagut de repetir tantes vegades que volia que m’estripessin en dos i fessin proves inútils amb el meu cor, que encara batega i els pulmons, que encara em respiren i l’estómac, massa delicat però meu. No sé si és la meva voluntat, ni si és l’última, caure en mans d’estudiants, mans inexpertes i ments irrespectuoses que maltractin amb fredor i frivolitat el que quedarà de mi. No. No. Els odio! No ho vull. Li ho he de dir. Li ho has de dir. Tinc el cap tan clar! Ara ho veig tan clar! Una claredat cristal·lina.

Però és tard. És tard i fa fred. Em sento dèbil en aquest cos decrèpit. L’ànima, si n’hi ha, la tinc més viva que mai, i pesada. Que respiri, em diu, l’ànima. Com vols que begui aigua si no puc ni demanar-la? Tens por, ànima? Tens por del no-res, de no ser res sense la carn?

No vull que pateixi. El miraré i li diré que l’estimo. I si quan el mires veus la mort reflectida en els seus ulls? Mort. Jo. Tinc por. De fet, ja ho sap que l’estimo. No cal. No em vull veure morta. No obris els ulls.

Mort. Quatre lletres aterridores omplen de sentit la meva existència. He viscut una vida mediocre. No parlaran de mi els llibres d’història ni se’m buscarà a les hemeroteques. Haver i no haver estat és el mateix. Res no té importància, ara. Deixo records bons i records dolents. Records, l’únic que deixo. I a ell, que m’ha donat més del que com a mare em mereixo. El deixo.

-‘Respira, Mercè, respira’.

Cada cop fa més fred i les seves veus són més llunyanes. No vull morir. La vida és preciosa.
Tan a prop i tan desconeguda, la mort. Veuré el túnel? El papà el va veure quan va tenir l’infart. Primer hauria d’aparèixer una llum encegadora i, de seguida, a mesura que aquesta es va fent cada cop més intensa, desfilar la teva biografia amb imatges, la meva. Retalls del teu, del meu, guió vital, alguns oblidats, que desafien la velocitat del rellotge dels vius. I molta pau. Una pau meravellosa que porta al no-res. La fi. Ara m’angoixa. Mentre hi hagi angoixa hi haurà vida.

-‘Aigua…’

Per què he hagut d’obrir els ulls? M’hauran entès? Han callat. Silenci. Absolut. Letal. S’ha fet de dia. Ja no tinc fred. Només sé que encara us estimo. Us estimo més que mai.

-‘Respira’.

image

Relat presentat al Concurs Relats Curts de TMB. Si t’ha agradat, clica aquí:   http://relatscurts.tmb.cat/ca/s/20304