Silence

Apparently, the judiciary in Spain could plead not guilty, before an international court, of mistreating Catalan people since they were “only following orders”. Orders probably given by M. Rajoy, whoever he might be. I say that as it took the judge in charge of a corruption case more than four years to work out that the prime minister and that person were one and the same. What a genius! 

Apparently, it is easier for a Spanish judge to foresee future criminal offenses that will supposedly be committed by an innocent Catalan activist than to acknowledge those perpetrated by a Royal Family member despite his having already been sentenced to more than six years of prison for tax fraud charges. That is why an innocent man is remanded in custody while a guilty one is enjoying the life of a free man.

Apparently, a man is innocent until proven guilty, except for Jordi Sànchez and the rest of the political prisoners involved in the Catalan conflict. They are feared by ‘the Spanish Inquisition’ because they are not afraid of the Spanish Inquisition’… 

Apparently, Spain is run by a gang of fascists that don’t give a shit (excuse my French) about the principles of democracy, such as the right to participate in a political campaign or the presumption of innocence, to name just a few. 

Apparently, Europe is run by a pitiful group of men and women incapable and afraid of admitting that abuses have been committed against the Catalan people and of showing any interest at all in responding to them. 

No one can deny that silence here is a painful weapon.

Anuncis

Bienvenido Mr Junker

L’horitzó imminent del 21-D ha despertat el més baix instint de poder de la fauna política catalana i ha fet caure les penúltimes caretes. Primer és el partit i després el país. 

Mentre, l’electorat entregat a la causa observa desconcertat, o no, cada maniobra partidista. Els convençuts del sí, sí que volen votar en clau de país. Primer, la independència i després,  els interessos particulars. Llista unitària o candidatures separades? Els votants  independentistes estaven aquests dies cercant respostes a les xarxes socials i també a les  convencionals. Però els Marks Serra, Jordis Graupera i Pilars Rahola del procés, en el fons, són part de la maquinària propagandística dels partits i els seus missatges porten les consignes de les sigles a les quals són afins.

I em tenen meravellada. Els uns i els altres. Polítics, ‘influencers’ i votants. Els uns perquè són capaços de modular el seu discurs (per dir-ho d’una manera fina)  d’acord amb allò que marca el guió de la cursa electoral. I els altres perquè estan tan compromesos amb l’objectiu final que, o bé pretenen ignorar els missatges ‘modulats’, tot i que suposen un insult a la seva intel·ligència, o realment estan enlluernats. 

Enlluernats per uns ídols que han elevat a la condició de deus, com en el seu moment va passar amb l’expresident Artur Mas, el del pas al costat. Un deu deshumanitzat que amb aquesta crueltat que tan poc ens costa exercir ja hem desproveït de tota condició divina i també humana, no fos cas que caiguéssim en el pecat de l’empatia i ens adonéssim que ell, el profeta del procés, més que un animal ferit, és una ànima ferida.

Meravellada també em té l’esperança infinita que els independentistes, no tots, han dipositat en aquesta estafa anomenada Europa. Les expectatives sorgides em porten al cap la cançó aquella que diu  ‘americanos,  os saludamos con alegría’. I tot apunta que el paper decisiu  que havia de tenir el senyor Junker en la nostra salvació acabarà sent tant rellevant com el del senyor Marshall en l’univers del mestre Berlanga. I pensant en el cotxe de l’escena final i al mateix temps amb la ja cèlebre  recomanació de l’Stevie Wonder, esperem que Junker doni un pas al costat en el si de la Comissió Europea i  en cedeixi el volant.

Els somriures de Jordi Sànchez 

Acabo de llegir un article execrable al diari El País. No diré el nom de l’autor per no redireccionar-hi el vostre interès. I no vull que ningú el llegeixi, aquest article execrable, principalment, perquè afirma sense cap tipus de pudor que l’empresonament de Jordi Sànchez és just. I no ho és.

I parlo només d’un Jordi perquè Sànchez i Cuixart  no són una parella de clowns de pensament, posicionamient i patiment únic. Els hem convertit en els Jordis i els hem deshumanitzat. I d’això tots en som responsables, començant per ells mateixos,  amb aquest costum promogut per l’ANC i Omnium d’anar sempre de la mà davant de l’opinió pública. Volien transmetre una imatge d’unitat estratègica,  i entenc que necessària, però afortunadament i probablement més propagandística que real.  I ara,   quan emocionalment més es necessiten, són una única unitat només en concepte, però a la pràctica, la unitat l’han separada en mòduls diferents.

No tinc cap dubte de la injustícia que també s’està cometent amb en Jordi Cuixart, però jo no parlaré d’ell ara, en aquestes línies només parlaré del Jordi que conec.

Estic molt afectada per l’empresonament de’n Jordi Sànchez, el meu amic. És totalment desproporcionat i immerescut. Només cal veure les imatges en què s’aprecia clarament com aquest intenta dissoldre la gent i pacificar la situació. Els que el coneixem sabem que és una persona molt hàbil amb el cap i amb les paraules. No li calen més armes. No les vol. Si entre els cuiners del referèndum n’hi ha hagut un que ha triat el camí de la no violència i ha insistit sempre en qualificar el procés com la revolució dels somriures, ha estat el Jordi. El Sànchez.

El seu empresonament és una gran errada que ens passarà factura a tots. I no ho dic perquè els independentistes en facin una icona que encengui el ramat, sinó perquè ara el ramat està en mans molt menys hàbils, que tenen ments molt menys assenyades.

Quan dic ramat ho faig amb pena, no amb menysteniment. Pena perquè li he de donar la raó a l’autor de l’article execrable amb què he començat aquest escrit  quan parla de la fragilitat de la llibertat de pensament. Discrepo profundament amb la idea que s’està introduint i poc a poc imposant sobre l’adoctrinament independentista  a les escoles catalanes. Ho nego. Amb coneixement de causa. També amb coneixement de causa, però, no puc negar, per més que ho he intentat,  que una part dels seguidors més fidels i actius del procés han renunciat a exercir el dret a la llibertat de pensament.

Aquests dies he patit directament, amb llàgrimes als ulls, com alguns dels seguidors més convençuts i veterans de la causa la viuen sense criteri propi. Aparentment incapaços d’actuar per iniciativa personal, es limiten, literalment, a seguir instruccions i consignes.

La meva ingenuïtat ha estat creure que darrere de cada somriure hi havia una voluntat de ferro. La ingenuïtat del Jordi ha estat sobrevalorar l’abast i el poder de les  seves consignes de pau i no violència. El seu únic pecat ha estat no preveure que entre el ramat s’hi poden  amagar llops. I els llops no en saben de somriure. Jordi, com pots ser tan innocent…