Aparences

Senyor A
El senyor A feia tard a la reunió. I no a qualsevol reunió: Era “la reunió”. També feia tard a esborrar-serevolts del gimnàs d’elit del qual havia estat pagant la quota durant anys. Sense esperar res a canvi.
En qualsevol cas, el patètic senyor A no parava de remugar el famós mantra “avui deixo de fumar” mentre intentava visualitzar l’horitzó del “passadís interminable” que comunicava la civilització, metafòricament parlant, amb la línia vermella. La del metro.Feia una pila d’anys que no corria tant, que no corria i punt, vaja. Això el cos ho nota. A més, el senyor A no estava acostumat a viatjar en transport públic. Tenia por. Sospitava de les mirades desafiants i sarcàstiques i arronsava el nas davant de tanta roba barata junta.

Caminava i corria, corria i caminava. Es dirigia cap a les andanes de l’L1 direcció Fondo, des d’on emprendria l’últim tram del trajecte que l’havia de portar a la destinació final: Les Glòries. “Abans d’acabar aquest calvari, hauré de superar el corredor de la mort”, va ironitzar en veu alta. Semblava un boig. Suat, despentinat, amb l’americana arrugada i parlant sol. En aquest estat lamentable es trobava quan va tenir lloc el curiós incident.

—Merda! Vigili per on passa vostè, home! —va exclamar el senyor B després de topar amb ell.

Senyor B
El senyor B era un individu despistat, grandot, amb cara de pocs amics i un cor, com sempre li deia la seva mare, que no li cabia al pit. “Potser si no et compressis les samarretes dues talles més petites, el cor t’ho agrairia” li havia dit un dia la seva exparella. “Com a mínim el meu cor. I els meus ulls”, havia afegit la dona. La molt porca l’havia deixat per un funcionari. De presons.

El senyor B no podia resistir la temptació de comprovar, unes cinquanta vegades al dia, si la porca s’havia connectat al WhatsApp. En això estava, amb el mòbil a la mà, mentre caminava pels concorreguts passadissos de l’estació de plaça Catalunya, en direcció a la línia verda, per anar fins a Vallcarca.

Va anar tot molt ràpid. El senyor A, transfigurat per la calor i l’esforç, va ensopegar i de manera accidental se li va llençar a sobre, — Merda! Vigili per on passa vostè, home! — va exclamar el senyor B després de topar amb aquell desconegut vestit d’Armani i cara de son (el senyor A).

El senyor B va continuar el seu trajecte sense mirar enrere. “Quin tio més friqui”, va pensar. De seguida va lligar caps. Se’n va adonar que aquell individu se li havia tirat al damunt, potser expressament. I si no havia estat casual… és que alguna cosa buscava. Es va palpar la butxaca on sempre duia la cartera. Res. Buida. Empty. Nothing. Rien de Rien. Ni rastre de la cartera.

El senyor A estava a punt de pujar al tren quan el senyor B, que havia tornat enrere, el va agafar pel coll de l’abric i amb cara assassina i veu imperativa va dir-li: —Dóna’m la cartera ara mateix! I el senyor A la hi va donar. Sense ni mirar-se -la, la cartera, el senyor B se la va guardar a la butxaca i va tocar el dos.

“Pròxima parada: Fontana” deien per megafonia quan el senyor B es va adonar que la porca li estava escrivint un missatge al WhatsApp:
Porca: “Deixa de perseguir-me. Oblida’t de mi. Sé que vas ser tu qui ahir em va obrir l’armariet del gimnàs. Et vas deixar la cartera”.

Mentre, a l’andana de la línia vermella, direcció Fondo, atònit i esfereït, el senyor A feia deu minuts que lluitava per reprimir les llàgrimes que li emboiraven els ulls. Era l’estampa d’un home derrotat. I sense cartera.

Si us ha agradat aquest relat podeu votar amb un ❤️ al següent enllaç. Un cop clicat, us haureu d’identificar o registrar i tornar a buscar el relat per paraula clau: Aparences

http://relatscurts.tmb.cat/ca/s/22599

Anuncis

Benvolgut amic

T’escric aquestes línies després de saber l’última resolució del Suprem, que m’ha tornat a encongir el cor. La desesperança ens venç, em venç. Des d’aquí fora tot se veu molt negre. Fins i tot hem arribat a parlar de política i de mamelles sense ruboritzar-nos. Està clar que estem fatal, i que els nostres polítics seran sempre nostres. I els nostres presos polítics, també.

Ja veus, el país està molt pitjor del que sembla, si és possible. Qui diu el país, diu els set milions de catalans i catalanes afectats per la síndrome de “The walking dead”. Ara mateix, que sóc al metro, les mirades buides, cansades i distants que no em veuen em fan sentir immensament sola.

Però hi ha trajectes en aquesta vida que una persona ha d’emprendre sola. I en aquest vagó, tot i que està ple de passatgers, jo hi viatjo sola. Sola amb mi mateixa fins que arribi a l’epicentre de la meva consciència vital. Vull recuperar l’optimisme, la il·lusió, la innocència i la confiança amb la justícia. Vull oblidar la misèria i la crueltat exhibida i encoratjada des de l’espanyolisme. El que no vull oblidar és que tant els uns com els altres, del primer al darrer, posen per davant els interessos dels partits als drets de les persones. Persones amb ànima i amb cicatrius que costarà de tancar.

Rodejada de zombis i sola. Em sento impotent i a la vegada important davant d’aquest paper ple de gargots i de frases inconnexes. Frustració. Això és el que em consumeix. Com hem pogut acabar en aquesta gàbia? No tu. La nostra gàbia, la dels a qui encara se’ns permet utilitzar el mòbil i alimentem la fantasia que som lliures. Com hem pogut permetre que us utilitzin d’ostatges? Deu ser que els zombis no tenen ànima ni cicatrius obertes.

Avui hi ha una altra manifestació. Una altra manifestació de zombis. Una manifestació pacífica i multitudinària en què milers de zombis participaran per demanar la llibertat dels presos polítics. Donarà la volta al món i tu la veuràs per la televisió en algun racó del mòdul 8, esperançat. No perdis l’esperança, tu no. L’esperança és una cosa amb plomes que mai ens demana res a canvi. L’esperança que algun dia deixarem de ser zombis i ens tornarà a bategar el cor. L’esperança que ben aviat deixarem d’escriure cartes a Soto del Real.

La vida es sueño

Diagonal.

Les portes s’obren. Una mirada. Un somriure. El batec accelerat de dos cors desconeguts. Un sospir. Les portes es tanquen. Una llàgrima.

“Maleït despertador”, esbufega. Llevar-se amb el cor encongit s’ha convertit en un costum. Un mal costum.

“SUEÑA EL REY QUE ES REY”, va recitant mentre es desvesteix per entrar a la dutxa. Té una sensació estranya, com si el somni hagués estat diferent aquest cop. Però no en sap identificar el motiu.

“YO SUEÑO QUE ESTOY AQUÍ”, declama sota el raig de l’aigua calenta sense poder reprimir la necessitat de rebobinar imatge per imatge. Res. No troba cap evidència de canvi. No obstant això, no aconsegueix treure’s del cap, ni del cor, la idea que alguna cosa ha canviat.

“¿QUÉ ES LA VIDA? UN FRENESÍ. ¿QUÉ ES LA VIDA? UNA ILUSIÓN”, es pregunta mentre es corda les sabates.

Se li ha fet tard. Plou. Sense saber ni com ni per què, decideix que el metro és la millor opció. Potser és un presagi. Potser avui és el dia que tot tindrà sentit.

“UNA SOMBRA, UNA FICCIÓN”, pensa de peu a l’andana mentre observa com s’acosta el tren.

El trajecte és llarg fins a la feina. Hi ha un seient buit. No es mou. No el veu. No hi veu. Només escolta la veu de megafonia i el nom de la propera estació.

Diagonal.

“Y EL MAYOR BIEN ES PEQUEÑO”, xiuxiueja estabornida per si finalment el somni es fa real.

Les portes s’obren. Una mirada. Un somriure. El batec accelerat de dos cors desconeguts. Un sospir. Les portes es tanquen. Una llàgrima.

“QUE TODA LA VIDA ES SUEÑO”, es lamenta amb resignació mentre apaga aquell aparell infernal.

“Maleït despertador”, esbufega.

“Y LOS SUEÑOS, SUEÑOS SON”, sentencia.