Benvolgut amic

T’escric aquestes línies després de saber l’última resolució del Suprem, que m’ha tornat a encongir el cor. La desesperança ens venç, em venç. Des d’aquí fora tot se veu molt negre. Fins i tot hem arribat a parlar de política i de mamelles sense ruboritzar-nos. Està clar que estem fatal, i que els nostres polítics seran sempre nostres. I els nostres presos polítics, també.

Ja veus, el país està molt pitjor del que sembla, si és possible. Qui diu el país, diu els set milions de catalans i catalanes afectats per la síndrome de “The walking dead”. Ara mateix, que sóc al metro, les mirades buides, cansades i distants que no em veuen em fan sentir immensament sola.

Però hi ha trajectes en aquesta vida que una persona ha d’emprendre sola. I en aquest vagó, tot i que està ple de passatgers, jo hi viatjo sola. Sola amb mi mateixa fins que arribi a l’epicentre de la meva consciència vital. Vull recuperar l’optimisme, la il·lusió, la innocència i la confiança amb la justícia. Vull oblidar la misèria i la crueltat exhibida i encoratjada des de l’espanyolisme. El que no vull oblidar és que tant els uns com els altres, del primer al darrer, posen per davant els interessos dels partits als drets de les persones. Persones amb ànima i amb cicatrius que costarà de tancar.

Rodejada de zombis i sola. Em sento impotent i a la vegada important davant d’aquest paper ple de gargots i de frases inconnexes. Frustració. Això és el que em consumeix. Com hem pogut acabar en aquesta gàbia? No tu. La nostra gàbia, la dels a qui encara se’ns permet utilitzar el mòbil i alimentem la fantasia que som lliures. Com hem pogut permetre que us utilitzin d’ostatges? Deu ser que els zombis no tenen ànima ni cicatrius obertes.

Avui hi ha una altra manifestació. Una altra manifestació de zombis. Una manifestació pacífica i multitudinària en què milers de zombis participaran per demanar la llibertat dels presos polítics. Donarà la volta al món i tu la veuràs per la televisió en algun racó del mòdul 8, esperançat. No perdis l’esperança, tu no. L’esperança és una cosa amb plomes que mai ens demana res a canvi. L’esperança que algun dia deixarem de ser zombis i ens tornarà a bategar el cor. L’esperança que ben aviat deixarem d’escriure cartes a Soto del Real.

Anuncis

La vida es sueño

Diagonal.

Les portes s’obren. Una mirada. Un somriure. El batec accelerat de dos cors desconeguts. Un sospir. Les portes es tanquen. Una llàgrima.

“Maleït despertador”, esbufega. Llevar-se amb el cor encongit s’ha convertit en un costum. Un mal costum.

“SUEÑA EL REY QUE ES REY”, va recitant mentre es desvesteix per entrar a la dutxa. Té una sensació estranya, com si el somni hagués estat diferent aquest cop. Però no en sap identificar el motiu.

“YO SUEÑO QUE ESTOY AQUÍ”, declama sota el raig de l’aigua calenta sense poder reprimir la necessitat de rebobinar imatge per imatge. Res. No troba cap evidència de canvi. No obstant això, no aconsegueix treure’s del cap, ni del cor, la idea que alguna cosa ha canviat.

“¿QUÉ ES LA VIDA? UN FRENESÍ. ¿QUÉ ES LA VIDA? UNA ILUSIÓN”, es pregunta mentre es corda les sabates.

Se li ha fet tard. Plou. Sense saber ni com ni per què, decideix que el metro és la millor opció. Potser és un presagi. Potser avui és el dia que tot tindrà sentit.

“UNA SOMBRA, UNA FICCIÓN”, pensa de peu a l’andana mentre observa com s’acosta el tren.

El trajecte és llarg fins a la feina. Hi ha un seient buit. No es mou. No el veu. No hi veu. Només escolta la veu de megafonia i el nom de la propera estació.

Diagonal.

“Y EL MAYOR BIEN ES PEQUEÑO”, xiuxiueja estabornida per si finalment el somni es fa real.

Les portes s’obren. Una mirada. Un somriure. El batec accelerat de dos cors desconeguts. Un sospir. Les portes es tanquen. Una llàgrima.

“QUE TODA LA VIDA ES SUEÑO”, es lamenta amb resignació mentre apaga aquell aparell infernal.

“Maleït despertador”, esbufega.

“Y LOS SUEÑOS, SUEÑOS SON”, sentencia.

Silence

Apparently, the judiciary in Spain could plead not guilty, before an international court, of mistreating Catalan people since they were “only following orders”. Orders probably given by M. Rajoy, whoever he might be. I say that as it took the judge in charge of a corruption case more than four years to work out that the prime minister and that person were one and the same. What a genius! 

Apparently, it is easier for a Spanish judge to foresee future criminal offenses that will supposedly be committed by an innocent Catalan activist than to acknowledge those perpetrated by a Royal Family member despite his having already been sentenced to more than six years of prison for tax fraud charges. That is why an innocent man is remanded in custody while a guilty one is enjoying the life of a free man.

Apparently, a man is innocent until proven guilty, except for Jordi Sànchez and the rest of the political prisoners involved in the Catalan conflict. They are feared by ‘the Spanish Inquisition’ because they are not afraid of the Spanish Inquisition’… 

Apparently, Spain is run by a gang of fascists that don’t give a shit (excuse my French) about the principles of democracy, such as the right to participate in a political campaign or the presumption of innocence, to name just a few. 

Apparently, Europe is run by a pitiful group of men and women incapable and afraid of admitting that abuses have been committed against the Catalan people and of showing any interest at all in responding to them. 

No one can deny that silence here is a painful weapon.