La vida es sueño

Diagonal.

Les portes s’obren. Una mirada. Un somriure. El batec accelerat de dos cors desconeguts. Un sospir. Les portes es tanquen. Una llàgrima.

“Maleït despertador”, esbufega. Llevar-se amb el cor encongit s’ha convertit en un costum. Un mal costum.

“SUEÑA EL REY QUE ES REY”, va recitant mentre es desvesteix per entrar a la dutxa. Té una sensació estranya, com si el somni hagués estat diferent aquest cop. Però no en sap identificar el motiu.

“YO SUEÑO QUE ESTOY AQUÍ”, declama sota el raig de l’aigua calenta sense poder reprimir la necessitat de rebobinar imatge per imatge. Res. No troba cap evidència de canvi. No obstant això, no aconsegueix treure’s del cap, ni del cor, la idea que alguna cosa ha canviat.

“¿QUÉ ES LA VIDA? UN FRENESÍ. ¿QUÉ ES LA VIDA? UNA ILUSIÓN”, es pregunta mentre es corda les sabates.

Se li ha fet tard. Plou. Sense saber ni com ni per què, decideix que el metro és la millor opció. Potser és un presagi. Potser avui és el dia que tot tindrà sentit.

“UNA SOMBRA, UNA FICCIÓN”, pensa de peu a l’andana mentre observa com s’acosta el tren.

El trajecte és llarg fins a la feina. Hi ha un seient buit. No es mou. No el veu. No hi veu. Només escolta la veu de megafonia i el nom de la propera estació.

Diagonal.

“Y EL MAYOR BIEN ES PEQUEÑO”, xiuxiueja estabornida per si finalment el somni es fa real.

Les portes s’obren. Una mirada. Un somriure. El batec accelerat de dos cors desconeguts. Un sospir. Les portes es tanquen. Una llàgrima.

“QUE TODA LA VIDA ES SUEÑO”, es lamenta amb resignació mentre apaga aquell aparell infernal.

“Maleït despertador”, esbufega.

“Y LOS SUEÑOS, SUEÑOS SON”, sentencia.

Anuncis

Silence

Apparently, the judiciary in Spain could plead not guilty, before an international court, of mistreating Catalan people since they were “only following orders”. Orders probably given by M. Rajoy, whoever he might be. I say that as it took the judge in charge of a corruption case more than four years to work out that the prime minister and that person were one and the same. What a genius! 

Apparently, it is easier for a Spanish judge to foresee future criminal offenses that will supposedly be committed by an innocent Catalan activist than to acknowledge those perpetrated by a Royal Family member despite his having already been sentenced to more than six years of prison for tax fraud charges. That is why an innocent man is remanded in custody while a guilty one is enjoying the life of a free man.

Apparently, a man is innocent until proven guilty, except for Jordi Sànchez and the rest of the political prisoners involved in the Catalan conflict. They are feared by ‘the Spanish Inquisition’ because they are not afraid of the Spanish Inquisition’… 

Apparently, Spain is run by a gang of fascists that don’t give a shit (excuse my French) about the principles of democracy, such as the right to participate in a political campaign or the presumption of innocence, to name just a few. 

Apparently, Europe is run by a pitiful group of men and women incapable and afraid of admitting that abuses have been committed against the Catalan people and of showing any interest at all in responding to them. 

No one can deny that silence here is a painful weapon.

Bienvenido Mr Junker

L’horitzó imminent del 21-D ha despertat el més baix instint de poder de la fauna política catalana i ha fet caure les penúltimes caretes. Primer és el partit i després el país. 

Mentre, l’electorat entregat a la causa observa desconcertat, o no, cada maniobra partidista. Els convençuts del sí, sí que volen votar en clau de país. Primer, la independència i després,  els interessos particulars. Llista unitària o candidatures separades? Els votants  independentistes estaven aquests dies cercant respostes a les xarxes socials i també a les  convencionals. Però els Marks Serra, Jordis Graupera i Pilars Rahola del procés, en el fons, són part de la maquinària propagandística dels partits i els seus missatges porten les consignes de les sigles a les quals són afins.

I em tenen meravellada. Els uns i els altres. Polítics, ‘influencers’ i votants. Els uns perquè són capaços de modular el seu discurs (per dir-ho d’una manera fina)  d’acord amb allò que marca el guió de la cursa electoral. I els altres perquè estan tan compromesos amb l’objectiu final que, o bé pretenen ignorar els missatges ‘modulats’, tot i que suposen un insult a la seva intel·ligència, o realment estan enlluernats. 

Enlluernats per uns ídols que han elevat a la condició de deus, com en el seu moment va passar amb l’expresident Artur Mas, el del pas al costat. Un deu deshumanitzat que amb aquesta crueltat que tan poc ens costa exercir ja hem desproveït de tota condició divina i també humana, no fos cas que caiguéssim en el pecat de l’empatia i ens adonéssim que ell, el profeta del procés, més que un animal ferit, és una ànima ferida.

Meravellada també em té l’esperança infinita que els independentistes, no tots, han dipositat en aquesta estafa anomenada Europa. Les expectatives sorgides em porten al cap la cançó aquella que diu  ‘americanos,  os saludamos con alegría’. I tot apunta que el paper decisiu  que havia de tenir el senyor Junker en la nostra salvació acabarà sent tant rellevant com el del senyor Marshall en l’univers del mestre Berlanga. I pensant en el cotxe de l’escena final i al mateix temps amb la ja cèlebre  recomanació de l’Stevie Wonder, esperem que Junker doni un pas al costat en el si de la Comissió Europea i  en cedeixi el volant.