El cap de Mas i les llàgrimes del soci

No recordo si abans o després de fer callar definitivament el presentador de TV3 amb un “si  vostè fos el cap de la CUP podria respondre-li la pregunta, però vostè no és el cap de la CUP, oi, Xavi Coral?”, un encara envalentonat Artur Mas va ser capaç (o potser incapaç) d’alliçonar-nos amb un discurs “magistral” sobre política i història.

I específico que “magistral” és una ironia perquè segons van dir a la tertúlia d’en Basté, l’escriptor Douglas Coupland ha documentat un estudi que calcula que un 80% de persones de tot el món no entèn la ironia.

Una de les perles que va soltar el 129  ex president de la Generalitat de Catalunya,    aquest “gran líder” (ironia) políglota i “polivalent” (no ironia) és que “les revolucions se guanyen a les urnes”. El que pretenia era ridiculitzar i banalitzar els principis  de la CUP, però no cal ser “el paio més ben preparat per liderar el prussés” (ironia) per saber que les revolucions NO es guanyen a les urnes, i sinó que li ho preguntin a la decapitada Maria Antonieta.

Tot i que tampoc el cap de Mas ha rodat a les urnes, ningú ha entonat cap Marsellesa. De fet, si és possible l’autodecapitació, jo em decanto per aquesta opció. La decisió sembla estar motivada per l’únic sentiment que mou més muntanyes que la fé. Com aquell culé que prefereix les derrotes del Madrid a les victòries del Barça, jo diria que només la satisfacció de veure la decepció del seu adversari natural i soci deslleial ha mogut Mas a fer aquest pas tan dolorós per a ell.

Deduim i esperem que el subjecte objecte del desig immolador del pare del 9N és reservarà, aquesta vegada, el dret i l’orgull de plorar en la intimitat unes quantes llàgrimes de ràbia.

Jo no sóc d’eixe món

Odi, fanatisme, escarni contra la CUP. Per part de persones anònimes i de personatges públics, suposadament inteligents i que, com a  creadors d’opinió, haurien de considerar el codi deontològic de la professió periodística abans de deixar-se portar per la ràbia i la frustració contra els cupaires.

Voldria dir tantes coses! Se’m creuen els pensaments, les paraules i les llàgrimes. No sou pas millors que els espanyols de “la España unida”, que no accepten alternatives ni opcions diferents a les pròpies.

Aquestes lliçons d’independentisme convergent, burgés i interessat adreçades a la CUP diuen poc del vostre sentit del ridícul i encara menys dels vostres coneixements de la història recent d’aquest país. Un país sense estat i aparentment sense moral, que disculpa al lladre i repudia a qui no té por de plantar-li cara.

He llegit que la territorial de la CUP de València no hagués hagut d’opinar sobre Mas. Però això que és? Quan convé València al sac i quan no que li donin pel sac?

No puc sentir empatia per vosaltres, cap. I sou molts. Per això dic que jo no sóc d’eixe món. D’eixe mon independentista que identifica el procés amb “el dorado”,  que, com qui creu en els horòscops o en el Tarot, busca una sortida a les seves misèries sense haver recionalitzat tot el que implica.

El camí  cap a la independència hauria de ser transversal i així ho han entès els de la CUP. Si algú us ha enganyat no són pas ells. Esteu mirant cap a la direcció equivocada, companys!

 

 

 

 

 

 

 

 

 

CUP vs MAS

337.794 vots per 3 mesos de fama

“In the future everybody will be world famous for fifteen minutes”. Aquesta és la famosa frase d’Andy Warhol sobre els 15 minuts de fama, que, en un futur, tothom tindrà.

No sé si aquest futur ja ha arribat, però posats a quantificar persones en termes de fama jo sí que he arribat a la conclusió que els cervells brillants i perversos de la CUP han demostrat que son fills de l’era Pop warholiana.

Cada dia exposen capacitats de supervivència mediàtica i política més sorprenents, valentes i desvergonyides. En valors quantitatius, els cupaires han sabut treure un bon rendiment als seus 337.774 vots. Si els meus càlculs no fallen, cada vot els ha valgut 23 segons de protagonisme mediàtic indiscutible durant aquests tres últims mesos gloriosos.

La pregunta ara és si han esgotat els recursos i la paciència dels espectadors i s’han suïcidat mediàticament i política. De moment, potser hem de reconèixer que tan mal estrategues no ho són, perquè al Junts pel Sí de Mas li acaben de marcar un golàs.

Democràcia és això i no 23 anys de regnat convergent

Nervis, indignació, frustració, fatalitat apocalíptica… CDC reviu el malson dels acords del tripartit. I ho fa amb la mateixa prepotència i menyspreu per aquells que no combreguen amb ells: avui la CUP, ahir ERC.

Quan dic combregar ho dic amb el sentit eucarístic i literal. No oblidem que a banda i abans de practicar happy_kawaii_banana_apple_and_pear_cutting_board-r7657a717330247aaa3870df6b73edc57_i982q_8byvr_324l’independentisme, el Molt Honorable quart de llista ja practicava el catolicisme. I el practica de debò, amb diners, dels meus impostos, que van a parar a les escoles de l’Opus Dei, on no barregen peres i pomes i els platans els donen partits per la meitat per no fomentar desitjos “llepaminosos”.

A Convergència s’omplen la boca (no de platanus) de certes paraules amb molt bona imatge, com si allò que aquestes representen fos mèrit seu. La que més els agrada és Democràcia. Els agrada tant que es pensen que en saben més que els altres perquè surten als crèdits de “Una estafa llamada transición”.

Ans tot el contrari. 23 anys sota el regnat dels Pujol-Ferrusola (Bony & Clyde versió catalana) no són la millor explicació del funcionament democràtic. Un president que mana callar els periodistes amb un “Avui no toca” no és pas millor que el que fa rodes de premsa via tele de plasma.

Heu tingut molts anys per demostrar que sou uns lladres corruptes amb bon nivell d’anglès i de misa diària. No ens calen més promeses que no complireu ni més politques socials que mai aplicareu.

La pregunta ara és si alguns cupaires, addictes al vot de càstig que ja van exercir contra ERC en el seu moment, faran el mateix amb la CUP. A qui votaran? Prefereixo no saber-ho

Las reglas del juego

La comparecencia de la CUP, tan esperada después de varios días de silencio, no decepcionó a nadie, ni a los que le votaron, ni a los grupis de Mas y, ni mucho menos, a la caverna mediática.

Mi conclusión, entre tu y yo, es que se les va un poco la olla. En pocas palabras, se sacaron de la manga una puesta en escena apocalíptica y unas intervenciones, compartidas, en tono revolucionario y pretencioso que hoy cada uno interpreta a su manera.

Anna Gabriel dejó claro lo de Mas (a mi entender) pero dicen por ahí que luego hubo declaraciones contradictorias y mensajes entre linias al respecto. En alusión al gran elefante en la sala, a la pregunta estrella, “NOSOTROS PONEMOS LAS REGLAS DEL JUEGO” dijo Anna Gabriel.

Hasta donde estará dispuesto Mas a conceder a estos locos de la CUP? Ni ellos se lo acaban de creer, parece que están esperando que alguien les diga: “chicos, a cenar, y antes lo dejáis todo recogido”!!

La sensación es surrealista. O potser és una interpretació lliure, entre uns i altres, de “Si tu l’estires fort per qui i jo l’estiro fort…”. El que no es pot negar es que els espanyolistes estan esfaraïts. Avui me tronxava amb El Mundo i les seves referències “Mcarthystes” als desitjos dels cupaires.