No recordo si abans o després de fer callar definitivament el presentador de TV3 amb un “si vostè fos el cap de la CUP podria respondre-li la pregunta, però vostè no és el cap de la CUP, oi, Xavi Coral?”, un encara envalentonat Artur Mas va ser capaç (o potser incapaç) d’alliçonar-nos amb un discurs “magistral” sobre política i història.
I específico que “magistral” és una ironia perquè segons van dir a la tertúlia d’en Basté, l’escriptor Douglas Coupland ha documentat un estudi que calcula que un 80% de persones de tot el món no entèn la ironia.
Una de les perles que va soltar el 129 ex president de la Generalitat de Catalunya, aquest “gran líder” (ironia) políglota i “polivalent” (no ironia) és que “les revolucions se guanyen a les urnes”. El que pretenia era ridiculitzar i banalitzar els principis de la CUP, però no cal ser “el paio més ben preparat per liderar el prussés” (ironia) per saber que les revolucions NO es guanyen a les urnes, i sinó que li ho preguntin a la decapitada Maria Antonieta.
Tot i que tampoc el cap de Mas ha rodat a les urnes, ningú ha entonat cap Marsellesa. De fet, si és possible l’autodecapitació, jo em decanto per aquesta opció. La decisió sembla estar motivada per l’únic sentiment que mou més muntanyes que la fé. Com aquell culé que prefereix les derrotes del Madrid a les victòries del Barça, jo diria que només la satisfacció de veure la decepció del seu adversari natural i soci deslleial ha mogut Mas a fer aquest pas tan dolorós per a ell.
Deduim i esperem que el subjecte objecte del desig immolador del pare del 9N és reservarà, aquesta vegada, el dret i l’orgull de plorar en la intimitat unes quantes llàgrimes de ràbia.
Elefant a la sala 