Categoria: Relats

ACTUS MORTIS

Respira. Respira ben fort i acumula tot l’oxigen que puguis. Aigua! L’aigua és vida, Mercè. Hauries de beure aigua. Ja ho sé, ho sé, però ha arribat l’hora. Em rendeixo. No! Respira. Tinc por.

-‘Aigua….’

No em sent. Ja ningú no em sent. Està cansat. Dorm? Ja em fan morta…

Lluita. Respira, encara ets aquí, no et relaxis. Sobretot, que no t’enterrin viva. Per què dic enterrar? Vaig deixar-li molt clar el dia del diagnòstic que volia que m’incineressin…Ja és massa tard, ara. No li queden forces ni esperances. No em sent respirar. Tinc fred.

Voldria ser forta i dir-li que ell és el millor que he fet a la vida, que és la meva gran aportació a la humanitat, que és una persona excepcional. I voldria demanar-li perdó per tantes coses que podria haver fet millor o que em penedeixo d’haver fet. I de no haver fet.

-‘Perdona’m. Per deixar-te. I recorda’m’.

Pobra mamà! Em sento tan a prop seu ara mateix! Ara que se me’n va la vida. Vida era el papà. La mamà és morir. Morir-me. Em moro.

No sé si s’animarà a donar el meu cos a la ciència. Potser no li hauria hagut de repetir tantes vegades que volia que m’estripessin en dos i fessin proves inútils amb el meu cor, que encara batega i els pulmons, que encara em respiren i l’estómac, massa delicat però meu. No sé si és la meva voluntat, ni si és l’última, caure en mans d’estudiants, mans inexpertes i ments irrespectuoses que maltractin amb fredor i frivolitat el que quedarà de mi. No. No. Els odio! No ho vull. Li ho he de dir. Li ho has de dir. Tinc el cap tan clar! Ara ho veig tan clar! Una claredat cristal·lina.

Però és tard. És tard i fa fred. Em sento dèbil en aquest cos decrèpit. L’ànima, si n’hi ha, la tinc més viva que mai, i pesada. Que respiri, em diu, l’ànima. Com vols que begui aigua si no puc ni demanar-la? Tens por, ànima? Tens por del no-res, de no ser res sense la carn?

No vull que pateixi. El miraré i li diré que l’estimo. I si quan el mires veus la mort reflectida en els seus ulls? Mort. Jo. Tinc por. De fet, ja ho sap que l’estimo. No cal. No em vull veure morta. No obris els ulls.

Mort. Quatre lletres aterridores omplen de sentit la meva existència. He viscut una vida mediocre. No parlaran de mi els llibres d’història ni se’m buscarà a les hemeroteques. Haver i no haver estat és el mateix. Res no té importància, ara. Deixo records bons i records dolents. Records, l’únic que deixo. I a ell, que m’ha donat més del que com a mare em mereixo. El deixo.

-‘Respira, Mercè, respira’.

Cada cop fa més fred i les seves veus són més llunyanes. No vull morir. La vida és preciosa.
Tan a prop i tan desconeguda, la mort. Veuré el túnel? El papà el va veure quan va tenir l’infart. Primer hauria d’aparèixer una llum encegadora i, de seguida, a mesura que aquesta es va fent cada cop més intensa, desfilar la teva biografia amb imatges, la meva. Retalls del teu, del meu, guió vital, alguns oblidats, que desafien la velocitat del rellotge dels vius. I molta pau. Una pau meravellosa que porta al no-res. La fi. Ara m’angoixa. Mentre hi hagi angoixa hi haurà vida.

-‘Aigua…’

Per què he hagut d’obrir els ulls? M’hauran entès? Han callat. Silenci. Absolut. Letal. S’ha fet de dia. Ja no tinc fred. Només sé que encara us estimo. Us estimo més que mai.

-‘Respira’.

image

Relat presentat al Concurs Relats Curts de TMB. Si t’ha agradat, clica aquí:   http://relatscurts.tmb.cat/ca/s/20304

 

Anuncis