La vida es sueño

Les portes s’obren. Una mirada. Un somriure. El batec accelerat de dos cors desconeguts. Un sospir. Les portes es tanquen. Una llàgrima.

“Maleït despertador”, esbufega. Llevar-se amb el cor encongit s’ha convertit en un costum. Un mal costum.

“SUEÑA EL REY QUE ES REY”, va recitant mentre es desvesteix per entrar a la dutxa. Té una sensació estranya, com si el somni hagués estat diferent aquest cop. Però no en sap identificar el motiu.

“YO SUEÑO QUE ESTOY AQUÍ”, declama sota el raig de l’aigua calenta sense poder reprimir la necessitat de rebobinar imatge per imatge. Res. No troba cap evidència de canvi. No obstant això, no aconsegueix treure’s del cap, ni del cor, la idea que alguna cosa ha canviat.

“¿QUÉ ES LA VIDA? UN FRENESÍ. ¿QUÉ ES LA VIDA? UNA ILUSIÓN”, es pregunta mentre es corda les sabates.

Se li ha fet tard. Plou. Sense saber ni com ni per què, decideix que el metro és la millor opció. Potser és un presagi. Potser avui és el dia que tot tindrà sentit.

“UNA SOMBRA, UNA FICCIÓN”, pensa de peu a l’andana mentre observa com s’acosta el tren.

El trajecte és llarg fins a la feina. Hi ha un seient buit. No es mou. No el veu. No hi veu. Només escolta la veu de megafonia i el nom de la propera estació.

Diagonal.

“Y EL MAYOR BIEN ES PEQUEÑO”, xiuxiueja estabornida per si finalment el somni es fa real.

Les portes s’obren. Una mirada. Un somriure. El batec accelerat de dos cors desconeguts. Un sospir. Les portes es tanquen. Una llàgrima.

“QUE TODA LA VIDA ES SUEÑO”, es lamenta amb resignació mentre apaga aquell aparell infernal.

“Maleït despertador”, esbufega.

“Y LOS SUEÑOS, SUEÑOS SON”, sentencia.