Llibertat és ser valents

La llibertat és saber dir prou. La llibertat és saber dir prou encara que t’equivoquis. La llibertat és no dir res per por, mandra o per ambició. La llibertat és cremar contenidors. La llibertat és criticar als que cremen contenidors. La llibertat és pujar-se damunt d’un cotxe de la Guàrdia Civil. La llibertat és demanar la dimissió del Buch i del Torra. La llibertat és votar a VOX. La llibertat és no votar. La llibertat és dir no. La llibertat és dir sí. La llibertat és callar. La llibertat és un carrer i una plaça i un mercat. La llibertat és morir. La llibertat és matar. La llibertat és dormir acompanyat o no dormir. O dormir de dia i sortir de nit. La llibertat és no obeir. La llibertat és obeir. La llibertat no és un verb. La llibertat és un verb. La llibertat és un desig. La llibertat és esperança.

La llibertat és tot. La llibertat ho és tot. La llibertat és la independència de Catalunya i la llibertat és la unitat d’Espanya.

La llibertat és el que tu vulguis que sigui. La llibertat només depèn de la teva valentia.

¡Viva el mal! ¡Viva el capital!

No es la injusticia el peor pecado del capitalismo, sinó la maldad. La injusticia social es una consecuencia inevitable de un sistema económico basado en los principios liberales y ajeno a las políticas proteccionistas de los estados. La maldad, sin embargo, tiene el nombre y el apellido de aquel que toma decisiones premeditadas para enriquecerse a costa de la miseria de millones de personas.

Y la maldad es doblemente maldad cuando el que la ejerce decide sembrar la idea de que el destino fatal de esos millones de personas, despojadas de su vivienda y de su dignidad, es fruto de su propia irresponsabilidad. Así es como se asumió en su momento la barbaridad de teoría de que la culpa de la crisis debía atribuirse a aquellos que una vez cometieron la osadía de creerse ricos.

Y es que la maldad del capital no conoce límites. Léase entre líneas que estoy hablando del último episodio mediático protagonizado por Caixabanc y Banco de Sabadell. Con el objetivo de blanquear su denostada imagen en Cataluña (desde que anunciaron el traslado de sede) y de recuperar simpatías entre las nada despreciables filas independientistas, ambas entidades han hilvanado una historia para pasar de traidores a víctimas. La cosa es que ha aparecido un artículo en el que se ‘desvelan’ las fuertes presiones que los bancos recibieron de Madrid, con la retirada de ingentes cantidades de dinero público.

Un relato construido por brillantes profesionales de las medias verdades a golpe de talonario, con la inestimable colaboración del diario Ara. Dicho esto, el discurso cojea ya que aceptamos como verdad universal de nuestra era que es el capital, y no el poder político, el que mueve la batuta en España y en todo el planeta.

Cuál caciques del siglo XXI, los bancos mandan hoy en el mundo. Si embargo, aquí resiste un espíritu crítico que se dice asimismo, seguramente en un gesto de autoegaño bastante patético: ‘En mi hambre mando yo!’

NO

La padrina sempre tenia un NO a la boca. Sempre tenia un NO per a tothom. Per als de casa, vull dir, i també, per als pocs de fora que realment apreciava. Un NO a la hipocresia. Un NO a la falsa modèstia. Un NO a la ignorància. Un NO al xantatge. Un NO als capellans.

Recordo amb molta tendresa quan vam comprar el primer comandament a distància de la televisió del menjador i la padrina es va emprenyar com una mona. Li va durar una setmana. Una setmana sencera en què se n’anava a una altra habitació on teníem la tele vella, en blanc i negre, a mirar els seus programes preferits. I si calia canviar de canal, s’aixecava de la cadira.

Però aquest va ser un NO de sucre, un NO orgullós i reticent al canvi. Un NO que als meus ulls la va fer millor i més humana. La dosi ideal de vulnerabilitat per tota aquella fortalesa que a la vegada m’atemoria i m’omplia d’admiració. Perquè la padrina Júlia tenia caràcter, o sigui, mal caràcter, segons els estàndards actuals. Mai no ens va dedicar falsos elogis ni petons gratuïts. Però d’ella vaig aprendre a dir “NO perquè estimo”.

I quina millor prova d’amor i valentia que plantar a la Justícia militar. La padrina, amb vint i pocs anys, va negar-se a pagar la multa per treure el padrí (amb qui s’acabava de casar) de la presó, en plena Guerra Civil. Deia “mentre no pagui, el mantindran viu”. No va pagar i va viure.

Les comparacions són odioses però se’m fa inevitable pensar amb la situació actual, especialment arran d’una frase recent de la Dolors Bassa “… Et solidaritzes amb el teu poble que es el que t’ha de treure d’aquí”.

Els hem fallat.

I com m’agradaria escoltar la meva padrina renegar en silenci contra el Llarena i la mare que el va parir.

%d bloggers like this: