Dir que algú porta el caudillo al maleter pot semblar un rumiat recurs estilístic per definir la gran assignatura pendent dels governs espanyols amb el passat i la memòria històrica. Doncs no. Ho vaig veure amb els meus ulls.
Encara m’han de tancar la boca ara de la sorpresa, que quedi clar que gens d’agradable, que em vaig emportar en presenciar l’estampa. Un noi obre el bagul del cotxe i treu un quadre amb un retrat de Franco. Si, de l’home que, segons diuen, signava sentències de mort amb els nets a la falda i sense perdre el somriue.
L’individu en qüestió es posa el quadre sota el braç i se l’emporta amb ell a l’habitació de l’alberg del Pirineu on compartíem estada.
Evidentment, això és l’únic que dec haver compartit mai amb aquest tipejo. Algú capaç d’idolatrar, fins a l’absurditat, un altre tipejo que, en un país normal, ja hagués passat pel sedàs de la justícia postmortem.
I avui, enmig d’aquesta emoció nacionalista col·lectiva, per part dels uns i dels altres. Avui, que sabem del cert que la corrupció ha vençut la classe política. Avui, que la crisi ens ha fet porucs i pobres i ens ha pres drets, em pregunto quins ídols i quins quadres s’emporta cadascú al seu maleter.
Com jo no tinc cotxe, respiro tranquil·la i penso en la foto de carnet del meu fill que duc a la cartera.
Elefant a la sala 