Tristesa.
La indignació mundial davant de la imatge del nen siri ofegat a Turquia és esgarrifadora. No puc parar de pensar-hi. Tot apunta que som una societat malalta, que hem perdut el nord i que vivim còmodament esclavitzats a l’espectacle mediàtic
No dic pas que la imatge no sigui impactant ni commovedora. Ho és. La situació és molt trista.
Trist és que els que ara s’emocionen i s’indignen portin anys queixant-se dels “privilegis” que tenen els immigrants, els de fora.
Trist és que la meva recent indignació per la llei aprovada aquest estiu a Anglaterra, que converteix els ciutadans en botxins dels sense papers, no hagi estat compartida en cap de les múltiples ocasions que he tret el tema. No interessa.
Trist és que els nostres polítics no ens facin sentir vergonya ni despertin la indignació col·lectiva amb la seva passivitat i política xenòfoba.
Trist és que els mitjans de comunicació, que habitualment tracten la immigració i la pobresa amb un enfocament negatiu, justifiquin ara la publicació d’aquesta foto “per mobilitzar l’opinió pública”.
I sobretot, és ben trist que davant de la desgràcia aliena ens sentim afortunats i juguem a ser deus. Plorar davant d’una imatge commovedora no ens fa moralment superiors ni ens dóna dret a denigrar una vida que segur que ha tingut moments de felicitat i bellesa i alegria. No cal ser tan miserables.
Elefant a la sala 
Siempre se habla del poder de la imagen y cuando hay un niño involucrado el dolor es doble, porque se ponen en juego sentimientos muy íntimos.Yo siento que lo tremendo no es la fotografía, lo verdaderamente dramático lo imperdonable y que no tiene ninguna explicación racional es la situación que provoca que miles de personas deban desesperadamente huir en busca de un destino más justo. Vivimos una época plagada de imágenes,, si la fotografía del niñito muerto sirve para que se produzca algún cambio en el egoísmo de los dirigentes de turno, entonces se cumplirá aquello de que una imagen vale más que 1000 palabras,
M'agradaM'agrada