La misèria humana no té límits

Tristesa.

La indignació mundial davant de la imatge del nen siri ofegat a Turquia és esgarrifadora. No puc parar de pensar-hi. Tot apunta que som una societat malalta, que hem perdut el nord i que vivim còmodament esclavitzats a l’espectacle mediàtic

No dic pas que la imatge no sigui impactant ni commovedora. Ho és. La situació és molt trista.

Trist és que els que ara s’emocionen i s’indignen portin anys queixant-se dels “privilegis” que tenen els immigrants, els de fora.

Trist és que la meva recent indignació per la llei aprovada aquest estiu a Anglaterra, que converteix els ciutadans en botxins dels sense papers, no hagi estat compartida en cap de les múltiples ocasions que he tret el tema. No interessa.

Trist és que els nostres polítics no ens facin sentir vergonya ni despertin la indignació col·lectiva amb la seva passivitat i política xenòfoba.

Trist és que els mitjans de comunicació, que habitualment tracten la immigració i la pobresa amb un enfocament negatiu, justifiquin ara la publicació d’aquesta foto “per mobilitzar l’opinió pública”.

I sobretot, és ben trist que davant de la desgràcia aliena ens sentim afortunats i juguem a ser deus. Plorar davant d’una imatge commovedora no ens fa moralment superiors ni ens dóna dret a denigrar una vida que segur que ha tingut moments de felicitat i bellesa i alegria. No cal ser tan miserables.