No sé si algú ho recorda. Jo ho recordo perfectament.
Si tres mesos ençà algú m’hagués dit que l’independentisme tornaria a sortir massivament al carrer amb motiu de la Diada, no l’hagués cregut pas. Tres mesos ençà érem uns quants els que parlàvem de desunflament. De fet, tres mesos ençà algú em va dir, “espera i veuràs”. Ara, impressionada, em trec el barret i m’empasso les meves paraules.
Però les coses no passen per casualitat ni soles. Ho dic com a espectadora, simpatitzant a estones amb la causa però mancada de la passió que et fa onejar una bandera sense complexos.
I com a espectadora, m’imagino el backstage.
Tanco els ulls i veig molt d’esforç, moltes hores, molta dedicació. Veig estratègia. I, sobretot, molta fe. Una fe alimentada de somnis i esperances i que molts no van perdre mai, ni durant els anys més foscos. Avui, la ciutat, amb clau republicana i lliure, tan llunyana en aquells moments, i tants anys somiada, alguns ja la veuen a l’horitzó, cada cop més a prop. I, com a espectadora, comparteixo la seva emoció.
La ciutat llunyana (Màrius Torres)
Elefant a la sala 