Endogàmia a la catalana

Pare Pujol, confesso que he pecat. De paraula, obra i omissió. Sobretot d’omissió.

Omissió de cara al meu fill, que puja totalment aliè als valors i principis que un “català català”, un català de bé, ha de compartir amb la resta del ramat.

Ni Supers ni Barça ni Estivill. A casa no ens agraden les aglomeracions, ni la tv convencional. A casa ja no seguim al Barça amb disciplina i passió. A casa, per dormir, no volem llàgrimes ni trampes. Ens abracem i ens contem històries.

Els referents de la Catalunya com cal m’asfixien. L’endogàmia que preval m’ofega. I em pregunto en què estic pensant jo, demanant consell al català que més descaradament ha descuidat l’educació dels seus fills. I així han sortit. Molta misa però a l’hora de la veritat, la moralitat se la deixen al Ferrari o a la ITV.
Diuen Diuen.