És instintiu, o cultural, que les dones cedim encantades l’últim tros, o l’únic, de truita i de pastís o fins i tot d’aquella coca que ens agrada tant. Sobretot als fills. Els homes no. Excepte el meu pare, però sempre hi ha persones excepcionals que excel·leixen la norma.
El gen de la supervivència inherent a l’ésser humà agafa noves dimensions combinat amb les dosis d’egocentrisme i competitivitat transferides al sector masculí durant la infància i l’adolescència. Els eduquem com a reis i es comporten com a tals, orgullosos del seu “envejat” penis.
El pares, per norma, atribueixen al factor “aprenentatge” per als fills el fet de negar-se a treure’s el menjar del plat per donar-lo a la canalla. Però és incapacitat. Els han educat, fins ara, per menjar-se el món i el sacrifici no entrava en el temari.
Perquè ell ha de renunciar a guanyar? Si el premi porta el seu nom… Si és el que s’espera d’ell…
Les dones sabem que el sacrifici a vegades pot ser la derrota més dolça.
Per això em pregunto si Mas fos dona potser li seria més fàcil renunciar a la glòria i ho viuria com una victòria. Si fos
dona o una persona excepcional.
Elefant a la sala 