La vida de la diputada de JxS Muriel Casals fa dies que és va acabar. Oficialment ha viscut fins vora l’1 de la matinada del 14 de febrer, però la seva mort ja es passejava molt abans per davant dels nostres nassos. Majestuosa, victoriosa, tranquila. Tots la véiem però ningú no deia res, com si el silenci i la negació tinguessin cap possibilitat davant una de les poques veritats, potser l’única, que li donen sentit a la vida.
La mort de la Muriel Casals ha estat un elefant a la sala, impossible d’ignorar, però del qual ningú n’ha parlat obertament fins als penúltims sospirs.
Les informacions, si bé poc rigoroses, que ens van avançar unes hores l’adéu final no em semblen tan greus. Estava clínicament morta. Estava morta. Però la mort és tabú avui dia a casa nostra i ens fa por pronunciar aquestes quatre lletres. No fos cas que si en parlem massa, de la mort, deixéssim de ser immortals.
Elefant a la sala 