This is Gregory Peck

Mai no he estat mitòmana ni he admirat ningú per damunt de les meves (o seves) possibilitats, ni per damunt del sentit comú.

Dit això, la mort de l’escriptora Harper Lee, autora de “Matar un rossinyol”, em porta al cap la memòria d’una de les converses telefòniques més curtes i al mateix temps intenses que recordo haver mantingut mai.

Escoltar la veu, que et parla a tu directament, d’una llegenda del setè art, de l’actor que ha posat cos i ànima, i veu, a un dels teus més estimats personatges masculins de ficció, és un petit regal que tu i només tu aprecies de debò. I ho dic sense atorgar-li cap significat ocult ni místic ni clarivident. Gregory Peck. Si. De fet, vaig conèixer la seva filla i el seu nét, que es diu Harper, en honor de Harper Lee.

image

A ella, a Harper Lee, li devem la inocència que ens fa veure el món amb ulls de nen, de nena, d’Scott Finch. Li devem també l’empatia que ens porta a buscar el millor de cadascú i la curiositat que ens ajuda a apreciar la riquesa de la diferència.

El cinisme, la ironia, l’arrogància, la hipocresia i la superficialitat són el contrapunt literari del seu amic d’infantesa. El gran music de les paraules, Truman Capote. Tan lluny i tan a prop l’un de l’altre, els dos m’han ensenyat a mirar i a veure el món amb els meus propis ulls.