Si Europa fos persona, seria home, blanc, ric i públicament heterosexual. Seria el prototip tradicional de triomfador tal i com l’entenem des de l’esfera social. Un ciutadà amb formació, feina ben pagada i la tranquil·litat d’un coixí protector. Qui no voldria ser Europa?
Si Europa fos persona, presumiria en públic dels seus orígens milenaris i de la seva superioritat moral. Una superioritat que no té ni ha tingut mai. No la tenia pas quan va decidir que colonitzar era civilitzar. Tampoc l’ha tinguda quan ha exposat una sospitosa incapacitat per evitar o intervenir en el conflicte armat (penso en quan va deixar tirada l’Espanya republicana i quan va limitar-se a observar uns Balcans que agonitzaven). I per moltes llàgrimes que afloressin arran de la imatge del nen mort a la platja turca, publicada en nom de la sensibilització de l’opinió pública, plorar i callar és de covards.
Acollir i donar d’allò que et sobra, quan no comporta cap sacrifici, no et fa més humana ni més sàvia , ni moralment superior.
La vella i moderna Europa…Què indigna, immoral i lletga ets quan decideixes girar l’esquena a persones que fugen de la mort i de la por! Persones que t’admiraven i que tu, sense cap dret i amb molta supèrbia has reduït a números. Ja no plores per l’Ailan?
Europa, ens has robat i ens robes. Ens robes els nostres principis, la nostra identitat i el nostre sí a una unió d’estats abanderada de la justícia social i de la solidaritat.
Però resulta que Europa som tots. Europa no és una persona. Europa és una bèstia.
Elefant a la sala 