“Fa més més mal la indiferència de la bona gent que les pitjors atrocitats de la dolenta”. Martin Luther King.
M’entristeix imaginar la solitud i el sentiment de desemparament que haurà experimentat cada una de les víctimes dels abusos sexuals comesos durant anys, amb total impunitat, a diversos centres educatius, i més concretament, a l’escola Maristes de Sants de Barcelona.
Davant d’una experiència com aquesta, no de l’abús en sí, sinó del fet de ser víctima de la negació, de la indiferència i de la inactivitat de l’entorn escolar, familiar i institucional, a la força han de trontollar els referents emocionals necessaris per establir vincles basats en la confiança, la seguretat i l’empatia.
Els draps bruts no sempre s’han de netejar a casa, a vegades cal fer-ho en públic.Veig gent molt poc indignada amb els agressors i encobridors i massa preocupada pel que diran de la “nostra” escola, dels “nostres” fills, de “nosaltres”. Escolto esfaraïda veus que encara ara, tot i el que sabem, qüestionen la valenta decisió de les persones que finalment se senten prou acompanyades per expressar el que han hagut de callar durant 30 anys.
L’opció indiferent, alimentada per la fantasia que si no se’n parla, no haurà passat mai, confia que els infants oblidin. Però si tots el veiem, l’elefant enmig de la sala, i no diem res, acabem sent còmplices del crim. I, en última instància, botxins de la víctima.
Davant d’aquestes situacions d’abús, com a pares, companys, mestres, policies i jutges hem fallat estrepitosament. Hem callat
i hem fet callar. Les víctimes han de saber que te’ls creus, que poden confiar amb el seu entorn incondicionalment, que l’agressor ha actuat malament i que no ho tornarà a fer. Protegir els infants és ajudar-los a plorar, a cridar, a entendre. I fins i tot a perdonar.
Elefant a la sala 