Fa 500 anys, atrets per la llegenda i alentats per la codícia d’or i els anhels de glòria, els conqueridors del ‘Nuevo Mundo’ (segons la perspectiva del vell continent), somiaven amb un indret mític conegut com El Dorado.
Avui, alentats per una Espanya reaccionària i catalanofòbica, i també atrets per la codicía econòmica, perquè negar-ho, molts catalans somien amb el seu Dorado particular (i col.lectiu).
Una Catalunya independent és per a moltes persones un somni impossible, un país mític, un repte, un joc, una realitat irrealitzable en el seu sentit més romàntic. No és un mitjà. És un fi en si mateix.
Caldria dotar la independència de més sentit comú i trobar-li les virtuts des de la raó. Perquè de tan somiada i idealitzada, aquesta Catalunya independent mitificada mai no es materialitzarà. I si ho fa, deixarà de ser perfecta i la vida tornarà a ser confosa i caldrà buscar-li un nou sentit.
Si assolim la independència no podrà ser pas El Dorado, o Daurat (no se’ns enfadessin els Koiné) perquè el Dorado, en el fons tots ho sabem, no existeix.
Elefant a la sala 