No conec personalment al Carles Capdevila. O més ben dit, no l’he vist ni he parlat mai amb ell cara a cara. Però el crec conèixer per mitjà dels seus escrits. Són articles tan ben redactats que el contingut t’arriba sencer, desproveït d’interferències retòriques. Ni t’hi fixes en la forma. I això, amics meus, és com la desconstrucció en l’art pictòric, i només aquell que ha assolit el domini del pinzell, en aquest cas de la ploma, pot plasmar les emocions més abstractes i complexes en 500 paraules. Paraules amb què aconsegueix fixar la mirada en allò que realment és important: les persones.
Cares compassives, comentaris subtils, referències silencioses. Així el veuen alguns. Què equivocats! Discursos com el que va pronunciar al recollir el Premi Nacional de Comunicació són inspiradors i motivadors i clarividents. I ho són, vull creure, per la intel·ligència i la humanitat que ha anat forjant al llarg dels anys i perquè quan ha hagut de triar, ha triat vida.
Quan penso en el meu fill de set anys i en què espero per al seu futur la resposta és Carles Capdevila. No el periodista, ni l’educador ni tot el que el defineixi professionalment. Parlo de la seva persona. Tot i que tècnicament, no el conec personalment…
Elefant a la sala 