Diuen, dels catalans, que som desconfiats, per naturalesa. Diuen, potser, que els catalans entrem al món amb un pa “amagat” sota el braç, recelosos que algú en els prengui. Diuen, diuen. Amb tot el que diuen un podria pensar que quan va sortir a la llum l’estafa del president Pujol, aquest tret tan nostre s’intensificaria, com a mínim, un 3 %. Fals.
El poble català, genèricament parlant, es comporta com una dona maltractada i amb síndrome d’Estocolm. Incapaç d’assumir la mentida, el poble ha caigut en el pou del fanatisme incondicional, perdut en una crisi personal i col·lectiiva de valors. Valors inculcats durant més de vint anys d’adoctrinament convergent.
Aquesta és la conclusió a la qual he arribat després de presenciar el circ tuitaire de polítics i civils independentistes d’aquests últims dies. Indignadíssims amb els comuns per profanar el Fossar de les Moreres. Indignadíssims amb el traidor, sectari i espanyolista Jordi Èvole per fer demagògia i populisme (les seves paraules).
Acostumats als massatges dels periodistes del pou fanàtic, les dives de la Independència no tenen cintura ni per empassar-se la crítica i legítima opinió d’un perodista.”Je suis Evole”. El Govern català podria fer més. Sempre es pot fer més. Si es vol.
Comença la campanya del referèndum pel Si, per convèncer els comuns i altres indecissos que donin el seu vot a una causa que, diuen, vol acollir refugiats i que, veiem, sobretot, que el que vol és honorar la memòria i el llegat dels seus patriotes, morts i enterradíssims.
Elefant a la sala 