Por

El meu fill té por d’anar a dormir. De vegades té malsons. Somnis de desgràcies de formes diverses que tenen com a denominador comú els actors que donen vida, i mort, al paper de víctimes. Actors nocturns que es posen a la nostra pell i protagonitzen escenes terribles de dolor i de crueltat humana. Escenes que fins ara ens semblaven impossibles i fins i tot infundades.

Recordo perfectament els somnis terrorífics que el meu cap fabricava, massa sovint, massa nits, en algun moment de la meva infantesa. Eren històries recurrents de bombes i de perill. En recordo una, d’història, en què jo li deia a una amiga, dins del somni, que no patís, que allò probablement era un dels meus malsons. I li deia mentre intentàvem fugir, desesperadament, del nostre destí inevitable.

Eren els anys de la guerra freda i les amenaces contínues entre les dues superpotències mundials alimentaven la producció de nombrosos continguts de ficció i de no ficció. Amenaces de bomba atòmica que, afortunadament, no passaven dels despatxos i dels boicots comercials i olímpics.

Mentre intento assimilar la tragèdia de l’atropellament a Barcelona, em pregunto si ahir, a les 5 de la tarda, hi havia una nena a la Rambla que li deia a la seva amiga, mentre fugien d’un destí inevitable, que allò només podia ser un malson seu.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s