Por

El meu fill té por d’anar a dormir. De vegades té malsons. Somnis de desgràcies de formes diverses que tenen com a denominador comú els actors que donen vida, i mort, al paper de víctimes. Actors nocturns que es posen a la nostra pell i protagonitzen escenes terribles de dolor i de crueltat humana. Escenes que fins ara ens semblaven impossibles i fins i tot infundades.

Recordo perfectament els somnis terrorífics que el meu cap fabricava, massa sovint, massa nits, en algun moment de la meva infantesa. Eren històries recurrents de bombes i de perill. En recordo una, d’història, en què jo li deia a una amiga, dins del somni, que no patís, que allò probablement era un dels meus malsons. I li deia mentre intentàvem fugir, desesperadament, del nostre destí inevitable.

Eren els anys de la guerra freda i les amenaces contínues entre les dues superpotències mundials alimentaven la producció de nombrosos continguts de ficció i de no ficció. Amenaces de bomba atòmica que, afortunadament, no passaven dels despatxos i dels boicots comercials i olímpics.

Mentre intento assimilar la tragèdia de l’atropellament a Barcelona, em pregunto si ahir, a les 5 de la tarda, hi havia una nena a la Rambla que li deia a la seva amiga, mentre fugien d’un destí inevitable, que allò només podia ser un malson seu.