Unionistes i independentistes esteu intentant convertir els atemptats de Barcelona i Cambrils en uns ‘incidents’ que els llibres d’història recordin, en el futur, com uns fets cabdals, o fins i tot decisius d’una causa més gran. El punt d’inflexió, diran els politòlegs i els estudiosos del passat polític, que va decantar el procés català cap a un costat o cap a l’altre.
Per a nosaltres, l’audiència còmplice que us mira i ja no admira, quin dels dos costats en surt reforçat és el de menys en aquest moment de la partida. Igual que per a vosaltres aparentment ho són, el de menys, les víctimes d’aquest atroç atac terrorista.
He sentit parlar de banderes, de reis que van a manifestacions i de càrrecs electes i institucionals que les convoquen. Tots ells, vosaltres, irònicament, cediu els primers llocs als vostres súbdits i també votants perquè, dieu, ‘som els protagonistes d’aquesta demostració col·lectiva de rebuig al xantatge del terror’ .
Les víctimes i les seves famílies ja no són titulars de cap diari. De debò confio que la ràbia i la tristesa ennuvoli la vista dels familiars i amics afectats i els impedeixi adonar-se de la perversió dels mandataris que hem triat, o no, en aquesta cursa per treure profit polític davant de la injustícia d’unes vides robades. Davant del dolor desgarrador dels que es queden.
El que no saben els futurs historiadors és que ni el procés ni la unitat d’Espanya, passi el que passi, es mereixen sortir als llibres d’història. No d’aquesta manera. No mercadejant amb la sang de nens morts.
I el que a vosaltres no us diu ningú prou fort i clar és que sou menyspreables i que no teniu vergonya. Però jo no us tinc por.
Elefant a la sala 