Els somriures de Jordi Sànchez 

Acabo de llegir un article execrable al diari El País. No diré el nom de l’autor per no redireccionar-hi el vostre interès. I no vull que ningú el llegeixi, aquest article execrable, principalment, perquè afirma sense cap tipus de pudor que l’empresonament de Jordi Sànchez és just. I no ho és.

I parlo només d’un Jordi perquè Sànchez i Cuixart  no són una parella de clowns de pensament, posicionamient i patiment únic. Els hem convertit en els Jordis i els hem deshumanitzat. I d’això tots en som responsables, començant per ells mateixos,  amb aquest costum promogut per l’ANC i Omnium d’anar sempre de la mà davant de l’opinió pública. Volien transmetre una imatge d’unitat estratègica,  i entenc que necessària, però afortunadament i probablement més propagandística que real.  I ara,   quan emocionalment més es necessiten, són una única unitat només en concepte, però a la pràctica, la unitat l’han separada en mòduls diferents.

No tinc cap dubte de la injustícia que també s’està cometent amb en Jordi Cuixart, però jo no parlaré d’ell ara, en aquestes línies només parlaré del Jordi que conec.

Estic molt afectada per l’empresonament de’n Jordi Sànchez, el meu amic. És totalment desproporcionat i immerescut. Només cal veure les imatges en què s’aprecia clarament com aquest intenta dissoldre la gent i pacificar la situació. Els que el coneixem sabem que és una persona molt hàbil amb el cap i amb les paraules. No li calen més armes. No les vol. Si entre els cuiners del referèndum n’hi ha hagut un que ha triat el camí de la no violència i ha insistit sempre en qualificar el procés com la revolució dels somriures, ha estat el Jordi. El Sànchez.

El seu empresonament és una gran errada que ens passarà factura a tots. I no ho dic perquè els independentistes en facin una icona que encengui el ramat, sinó perquè ara el ramat està en mans molt menys hàbils, que tenen ments molt menys assenyades.

Quan dic ramat ho faig amb pena, no amb menysteniment. Pena perquè li he de donar la raó a l’autor de l’article execrable amb què he començat aquest escrit  quan parla de la fragilitat de la llibertat de pensament. Discrepo profundament amb la idea que s’està introduint i poc a poc imposant sobre l’adoctrinament independentista  a les escoles catalanes. Ho nego. Amb coneixement de causa. També amb coneixement de causa, però, no puc negar, per més que ho he intentat,  que una part dels seguidors més fidels i actius del procés han renunciat a exercir el dret a la llibertat de pensament.

Aquests dies he patit directament, amb llàgrimes als ulls, com alguns dels seguidors més convençuts i veterans de la causa la viuen sense criteri propi. Aparentment incapaços d’actuar per iniciativa personal, es limiten, literalment, a seguir instruccions i consignes.

La meva ingenuïtat ha estat creure que darrere de cada somriure hi havia una voluntat de ferro. La ingenuïtat del Jordi ha estat sobrevalorar l’abast i el poder de les  seves consignes de pau i no violència. El seu únic pecat ha estat no preveure que entre el ramat s’hi poden  amagar llops. I els llops no en saben de somriure. Jordi, com pots ser tan innocent…