Benvolgut amic

T’escric aquestes línies després de saber l’última resolució del Suprem, que m’ha tornat a encongir el cor. La desesperança ens venç, em venç. Des d’aquí fora tot se veu molt negre. Fins i tot hem arribat a parlar de política i de mamelles sense ruboritzar-nos. Està clar que estem fatal, i que els nostres polítics seran sempre nostres. I els nostres presos polítics, també.

Ja veus, el país està molt pitjor del que sembla, si és possible. Qui diu el país, diu els set milions de catalans i catalanes afectats per la síndrome de “The walking dead”. Ara mateix, que sóc al metro, les mirades buides, cansades i distants que no em veuen em fan sentir immensament sola.

Però hi ha trajectes en aquesta vida que una persona ha d’emprendre sola. I en aquest vagó, tot i que està ple de passatgers, jo hi viatjo sola. Sola amb mi mateixa fins que arribi a l’epicentre de la meva consciència vital. Vull recuperar l’optimisme, la il·lusió, la innocència i la confiança amb la justícia. Vull oblidar la misèria i la crueltat exhibida i encoratjada des de l’espanyolisme. El que no vull oblidar és que tant els uns com els altres, del primer al darrer, posen per davant els interessos dels partits als drets de les persones. Persones amb ànima i amb cicatrius que costarà de tancar.

Rodejada de zombis i sola. Em sento impotent i a la vegada important davant d’aquest paper ple de gargots i de frases inconnexes. Frustració. Això és el que em consumeix. Com hem pogut acabar en aquesta gàbia? No tu. La nostra gàbia, la dels a qui encara se’ns permet utilitzar el mòbil i alimentem la fantasia que som lliures. Com hem pogut permetre que us utilitzin d’ostatges? Deu ser que els zombis no tenen ànima ni cicatrius obertes.

Avui hi ha una altra manifestació. Una altra manifestació de zombis. Una manifestació pacífica i multitudinària en què milers de zombis participaran per demanar la llibertat dels presos polítics. Donarà la volta al món i tu la veuràs per la televisió en algun racó del mòdul 8, esperançat. No perdis l’esperança, tu no. L’esperança és una cosa amb plomes que mai ens demana res a canvi. L’esperança que algun dia deixarem de ser zombis i ens tornarà a bategar el cor. L’esperança que ben aviat deixarem d’escriure cartes a Soto del Real.