Sentir que ets un actor de repartiment de la teva pròpia història. Així em sento sovint, donant-ho tot, sabent-me a l’ombra.
Intueixes que ets la millor versió de tu mateixa. Quasi normal, quasi imperfecta. Però ets un producte defectuós de sèrie. Irreparable. Incompleta.
No vull esborrar l’esquerda, invisible als teus ulls però sempre omnipresent, que em fa ser qui sóc. Perquè en essència sóc com un pollet, molt estimat, recent sortit de l’ou. Que piula fort.
I en silenci, entre tanta estima, m’aferro desconcertada, i per instint en absència de la mare, a la meva oca Martina.
Elefant a la sala 