He vist la roda de premsa que el JSP ha fet des del centre penitenciari de Soto del Real. I no m’ha sorprès. Res.
No m’ha sorprès la valentia del seu discurs, ni la soltura que ha anat adquirint a mesura que els periodistes, respectuosos i prudents, li anaven repetint, amb paraules diferents, la mateixa pregunta.
No m’ha sorprès la ma tremolosa dels primers instants, ni la mirada cansada ni el somriure forçat.
No m’ha sorprès la bandera. Ni el quadre del Rei.
No m’han sorprès els insults ni els comentaris cruels i plens d’odi dels espectadors que participaven en el xat paral.lel, amb un interès desmesurat i que m’hauria de sorprendre, cosa que tampoc m’ha sorprès.
No m’ha sorprès la reverència amb què els periodistes s’han comportat, com si fossin robots. Robots incapaços de sortir-se del guió orquestrat per l’Estat per normalitzar una situació democràticament anòmala i escandalosament injusta.
I no m’ha sorprès la importància que estic convençuda que alguns li atribuiran a aquest fet per defensar que l’Estat espanyol és una democràcia real i que no hi ha presos polítics.
Elefant a la sala 