Perquè parleu de revoltes i no d’absolució?

Diu l’Emily Dickinson en un dels molts poemes seus que m’han robat el cor, que quan algú pronuncia una paraula, aquesta no mor, com pensem, sinó que comença a viure. Coincideixo amb la seva percepció i en la importància d’atorgar a les paraules el valor que es mereixen.

Rebel·lió, sedició, revolta, delicte, procés, presos, presos polítics, sentència, condemna, injustícia, Lledoners, desobediència, censura, repressió, opressió, exili, mentiders, malversació, oportunistes, unitat i manca d’unitat, indult, amnistia…. Aquestes i moltes altres paraules similars, amb una indiscutible vinculació semàntica a la derrota, a la culpa, al càstig i a la caritat (si més no connotació) omplen els diaris i les tertúlies de la ràdio i les del twitter, no ens oblidem pas del twitter. Suposo que les de la tele també. I les dels bars i cafès, i parcs i esglésies, i escoles i universitats i oficines i fàbriques i cases de joc i cases de barrets i mercats. I el seu pòsit cala fort en el diccionari col·lectiu, que és cosí germà de l’ideari col·lectiu.

Perquè les paraules no només ens serveixen per parlar, també ens són necessàries per pensar i per decidir. La riquesa del nostre lèxic ens permet fer una lectura més crítica i amb més saviesa d’allò que ens envolta i ens interessa. Allò que no posem amb paraules no deixa d’existir, però ens oblidem que existeix. Per això és important dir t’estimo i t’enyoro i et desitjo. O dir no, quan fa falta. Per això és important que en lloc de tsunami i de revolta parlem de llibertat i absolució i de drets i justícia i sentit comú.

Ni victimisme, ni por al dolor de la decepció. M’he mantingut ferma amb les meves conviccions i no em sentireu parlar de res que no sigui el que el sentit comú em diu. Absolució és l’única alternativa que em plantejo, al menys pel Jordi Sànchez i pel Jordi Cuixart.

No està bé que utilitzem les paraules per fer mal. Perquè les paraules fan més mal que els cops. Podem intuir que el procés és kafkià i que el judici és una farsa però al final el procés el jutjarà la història cap a un cantó o cap a un altre en funció de com bufi el vent. Ara hem de tenir clar que aquest no és el judici del procés. Aquest és el judici de persones individuals amb cervell i cor i intestins. Algunes són a la presó. Cap s’ho mereix. Perquè potser van mentir i potser van jugar amb nosaltres una partida d’escacs, però si ells són a la presó només per actuar amb una superioritat moral que no tenen, els qui ara analitzen els fets amb expressions que queden bé i fan jocs de paraues, i s’atreveixen a fer aflorar la idea de la revolta o del cop d’estat, hauran comés el mateix crim.

Un bon polític és un bon administrador i un bon periodista és un bon narrador. A cap dels dos ni els correspon ni els pertany la tasca de seduir els electors o els lectors amb la sal i el pebre adulterats.

A word i dead
When it is said,
Some say.
I say it just
Begins to live
That day.

Emily Dickinson